dijous, 20 de març de 2008

Falles al Delta


Malgrat el títol, aniríeu errats si volguésseu muntà al Delta a vere falles. No en fan! Nosaltres hi hem estat aquests dies amb la ferma voluntat de conéixer la nostra festa al Montsià i al Baix Ebre. Però res. No ha pogut ser. Un altre any que ens veiem obligats a renunciar a aquesta festa tan nostrada. L'any passat pujàrem a Barcelona convençuts, de nou, de conéixer el fet diferencial barceloní (quant a les falles). Nyas, tampoc no en fan! En fi, dos anys sense falles...... Quin plaer, amics i amigues!




La sensació que provoca passejar pel delta és ben difícil d'explicar. Aquelles extensions, aquelles carreteres rectes, que no acaben, que recorden les de les roadmovies estadounidenques. Atenció! Una corba! Seguida... d'una altra recta! Afortunadament, bescanviant camps de dacsa per arròs (ara està en l'etapa d'assecat).


Aquests dies pensava en la diferent percepció d'una mateixa realitat. La realitat, ara, serà el delta i les diferents percepcions les d'un mig-ouet i d'un camacu. Com a membre del primer grup, els lligams del delta amb els valencianets són tan clars que t'hi sents a casa. La parla, les platges, els camps d'arròs, la granera i el poal... Qualsevol cosa et recordava d'alguna manera a casa. Al Saler, a les platges de l'Horta Nord, al Perelló, a una paella al Palmar, les barraques... A l'Albufera, en fi.
I entenia com els camacus perceben el paisatge del delta com gairebé marcià.

...


Un llagut:

Un restaurant, al Poblenou:

Un establiment, a La Ràpita:


Un tros de riu:

2 comentaris :

Begonya Mezquita ha dit...

Pensava que era l'única guardiana del bloc durant aquests dies en què sembla que tothom ha pegat a fugir, però veig que de tant en tant algú hi apareix. Àlex, m'han agradat aquestes postals del Delta i les impressions que anotes. El paisatge que descrius és un dels enclavaments més peculiars de la nostra geografia, amb les plantes i arbres autòctons, el vent i, sobretot, la gent.
Nosaltres hem viscut les falles des de dins (de casa, vull dir), perquè ens estàvem recuperant d'Alcoi i la poesia. Tot i això, no hem patit més del mínimament acceptable. Hem dormit amb les finestres ben tancades i eixíem al matí, després dels petards, quan els fallerets i falleretes dormien.

Olga ha dit...

Hola, Àlex. Tenia moltes ganes d'escoltar la teua veu. La veritat és que t'imaginava aquests dies, entre sorolls de masclets i cercaviles, ensenyant els teus nadons l'art pirotècnic. I per què no dir-ho? Amb alguna llagrimeta regalimant la galta en veure la MaredeDéu tota ofrenada. És una llàstima que t'hages perdut aquestes festes. Ara bé, has estat com a casa. D’entre els lligams que cites entre el delta i les terres del sud te n’has oblidat d’un ben important, el desig d’aigua. I no és poesia. És la germanor que ha establert el fantasma del Agua para todos. Si consultes algun post vacacional anterior comprovaràs que no hem estat sols, ens han vingut a visitar al balconet de sempre, per recordar-nos que també en tenim de vincles ben forts amb MadriT.

Bego, no has estat l’única guardiana del bloG. Ací he estat jo amb els ulls ben oberts.