El meu paisatge
Companys aprofite, ara que vénen les pasqües (per si voleu fer un berenaret), per ensenyar-vos el meu lloc. El meu paisatge de les entranyes, del ventre. Aquell paisatge que ha crescut, any rere any, amb mi. Un verd que m'ha vist compartir tantes coses d'infància, records oblidats que reneixen de ple. Amb un somriu nostàlgic em recolze a veure'l i em colpeja el cor: és el que estime, el meu paisatge. Fins quan? Gaudiu d'aquest poema de Sagarra.
M'estimo l'horta escanyolida
que de la fàbrica es ressent,
i em plau voltar la meva vida
d'aquest paisatge indiferent.
I em plau l'estona virolada:
gent d'amanida i berenar.
Una donzella espitregada
i una cançó que fa plorar.
I l'home humil que a l'aire ensenya
un front valent i un ull esclau,
i va amb la gorra i l'espardenya
i el farcellet i el vestit blau.
Aquí jo veig que el món se m'obre
fred i terrible com la mort.
I és tan mesquina i és tan pobra
la campaneta del meu cor!
Dels llagoters fuig la corrua
i en el meu rostre no hi ha vel
i em puc mirar l'ànima nua
sense cap mica de recel.
Estimo l'horta desolada;
el presseguer ensopit que es mor,
i l'arengada platejada,
porró de sang, tomàquet d'or.
Jo vaig seguint la vostra dèria,
homes estranys de bones dents,
que tornareu a la misèria
una miqueta més contents!
Durin els mals, durin les penes,
llàgrima, rosa, perla i bes.
Duri aquest cor i aquestes venes,
duri aquest ull que no veu res.
Vestit encès que el goig estripa,
dansa per mi! Home lleial,
vine, fumem la nostra pipa
damunt de l'herba virginal.
Digue'm les vives meravelles
del teu treball, del teu turment.
Sota el concert de les estrelles,
anem fumant tranquil·lament.
Cançó de suburbi. Josep Maria de Sagarra
5 comentaris :
Tal com han anat les eleccions en el meu poble, em pense que a aquest paisatge li queda menys del que ens pensem. Així som els valencians.
I les valencianes!
Àngels, aquest poema de Sagarra m'agrada especialment. M'agraden les teues paraules que imagine des de ben endins.
Hi ha un cd que es diu Deu catalans i un rus on trobareu aquest poema cantat per Toti Soler. També una delícia.
Un oasi enmig de l'horta, un paradís de palmeres, on l'aigua juga, cíclicament, a amagar i descobrir el seu cabal per sorprendre'ns.
La Vall de Segó encara conserva l'encant natural de tarongers i palmeres. Per molts anys!
No sé si per molts anys, Olga. El que més canvia és la mentalitat de la gent i és el més perillós.
Bego, perla, a mi també em flipa aquest poeme, des de la primera vegada que el vaig llegir. També l'escoltat de la mà del Toti Soler. Amaga tantes coses...
Que no ens faça por la barbàrie i la inconsciència amb tot el seu perill, car tenim la paraula com a eina, més, com a arma a primera línia de foc.
Amb les vacances, tot serà més lluminós, per dins i per fora.
Sota el concert de les estreles
anem fumant tranquil·lament
Publica un comentari a l'entrada