Poema de primavera
Abril
Faig de la meua soledat un riu
que convé d'amagar-se entre roquissars d'argent,
pedra adormida, amerada de mots.
He perdut algun nord aquesta tarda enfurida
mentre em delectava amb aquella olor rància
que desencadena vespres del passat
dibuixats als mugrons d'un temps i d'un poble.
Faig un riu de la meua innocència
que corre i renaix als cims dels penya-segats
entre cançons i blaus antics.
He oblidat algun verb aquesta tarda difícil,
interrompuda per la llum que minva
a l'altra part del carrer enamorat
d'un abril que ja no puc pas esquivar.
5 comentaris :
He begut del teu riu aquesta tarda d'abril i he bussejat en les paraules retrobades que dius has perdut o oblidat, potser allunyades pel vent tediós -i de vegades furiós- de ponent. M'agrada mullarme al teu riu. Les aigües que mai són les mateixes s'emporten les violències; els problemes cauen amb el corrent; el cos -la ment- permaneix contemplant la calma fugitiva del riu. La soledat tranquil·la és vitalitat confortable i autoconscient.
Això vol dir que he guanyat el premi de poesia de l'insti? :P
Gràcies, company. Les teues paraules m'emocionen.
El desglaç de l’abril empeny el rocall torrenteres avall. Amb tant d’afany que és difícil aturar-se per tastar l’abeurall d’aigua fresca. Tampoc no és un bon temps per emplenar els aqüífers del nostre pensament; és temps de mullar-nos i de viure. La reflexió i la melangia, restaran sedimentades al fons de l’estany tardoral. Ara, el riu desperta i viu.
A l’abril, floretes, manis, trobades, concerts, fires... què més demanem? No podem aturar-nos. Que ploga!
Abril i setembre han estat i són els dos mesos que més em fan escriure. L'un, d'inici lluminós i cruel (ja ho digué Eliot); l'altre, temps de verema que engendra dubtes (això ho dic jo).
Doncs que ragi l'aigua i la ploma.
Que no s'aturi el teu Mac.
Publica un comentari a l'entrada