El meu nom és Den

L’altre dia un amic que m’estime molt em confessava que a pesar dels intents que havia fet, mai no li havia arribat a agradar llegir còmics. Com que és persona desproporcionadament humil per als mèrits que acumula, es demanava si potser era això degut a alguna mancança en el seu procés d’instrucció, i em demanava si jo podia imaginar-me quina era la pauta iniciàtica que s’havia perdut i que, potser, podia revelar-li.
He de reconèixer que no és molt freqüent que em formulen preguntes que no estic preparat per a respondre. Per covardia, potser, un va construint-se un medi vital que s’adapta a les respostes conegudes i que no fa massa preguntes, una mena de saber-ne ja prou que resulta protector i que permet a l’ego mantindre’s a recer de les incerteses que hi ha enllà fora, com en aquell poema de Kavafis tan trist en què es lamentava dels murs bastits que el separaven del proïsme. La narrativa i el cine del segle XX ja havien relatat la corprenedora laboriositat amb què els europeus hem interposat, entre nosaltres i la fam, els pilons de la seguretat psicològica: el benestar, el turisme i el polvo de dissabte. Abans, hi va haver uns quants alemanys que es deien quasi tots Friederich i que advertien dels perills que l’oblit dels ideals vitals, que ells identificaven amb els aristocràtics grecs, podien suposar per a la integritat psíquica de la persona. Però encara que hem acabat sent Tersites asseguts enfront de l’estanc de Pessoa, som també potencials contenidors dels Aquil·les, els Hèctor. Dels Conan.
És curiós que molts còmics tinguen com a tema aquesta funció compensatòria de la ficció heroica. D’alguna manera, el mateix Watchmen n’és una variant. Tanmateix, hi ha una novel·la gràfica que va tindre molt de ressò en els setanta del segle XX, i que ara resta relativament oblidada i que em sembla molt il·lustrativa: el Den, dibuixat per Richard Corben i escrit per Jan Strnad. En ell, David Ellis Norman, un jove escarransit i amb ulleres, és transportat a Neverwhere, una realitat paral·lela, on s’encarna en un home en possessió d’un cos poderós i d’un destí heroic.


D’entrada, no sembla massa diferent d’un Conan, però l’esperit del temps, els revisionistes i lisèrgics anys setanta post vietnam, atorguen a Den una personalitat més complexa i dividida que la del guerrer cimmeri, que no era gens susceptible de trobar-se vulnerable o deprimit. Robert E. Howard va concebre el seu bàrbar com una mena d’heroi nietzschià la conducta del qual no està subjecta a cap altre principi que el de la pròpia supervivència i l’exercici de la voluntat de poder.
En aquest sentit, la gratificació immediata que provoca el còmic no té, per a mi, cap competidor. És possible llegir en una vesprada el Watchmen sencer o tres o quatre volums de La espada salvaje de Conan. Cada estiu, a la casa que tenim a Cirat, em llig tot el Flash Gordon d’Alex Raymond. No podria fer el mateix amb el Tirant o amb El senyor dels Anells. No amb el mateix plaer.
Parlant amb aquell amic, se m’ocorregué que el còmic i, en general, la literatura fantàstica, són contenidors de missatges arquetípics ben simples: el bé acaba triomfant sobre el mal sempre, la perseverança, la generositat, l’altruisme obtenen, a la fi, recompensa. I possiblement jo necessite que m’ho estiguen recordant perquè, si no, se m’oblida. I un ésser humà que no sap això és potencialment perillós. Gràcies als déus, tenim la cultura popular, a Moebius i als Beatles.