dimecres, 6 de maig de 2009

Un viatge enlloc

Després d'intentar eixir de la ciutat dels ponts amb transport públic durant dues llarguíssimes hores, vaig pujar al tren regional de les 19.20h. El trajecte que, lentament, abandona Alcoi camí de Xàtiva discorre entre terra de vinyes i serralades que exhibeixen els seus perfils nítids a mesura que el sol va ponent-se. Cocentaina, Agres, Bufali, Montaverner on se m'aclaria l'ànima en veure com pare i fill acomiadaven l'avi des de l'estació: adéu iaio, adéu!!! Aquell divendres tot em resultava exageradament emotiu, metafòric. Els minuts llarguíssims que van passar mentre buscava la manera d'anar-me'n a València es confonien amb l'amarguesa que Pamuk descriu al seu llibre de memòries. Em feia l'efecte que fugia d'alguna cosa. Tanmateix, me n'anava convençuda, capficada, potser. Vaig viure històries d'amors ferits que acaben malament, el pas implacable del temps que fa malbé les coses, el silenci com una llosa, la tristesa del que és inevitable i una sensació de no puc fer-hi res, de no sé què dir. Tot això en uns minuts, tota una vida mentre em volia escalfar pel sol que dibuixava ombres al vagó d'aquell comboi. Travessaria l'Alcoià, el Comtat, la vall d'Albaida, després la Costera... El viatge fonia sentiments, lectura, absències i una certa incertesa.
A cada estació em venia una pensada, una imatge que ara s'esvaeix sense remei entre els dits i el teclat blanc del portàtil: l'aigua verda i quieta del pantà de Benigànim, les estacions abandonades, el jovent pels caminals que moren als peus del Montcabrer, camps d'arbres fruiters arrancats de socarrel, els núvols esponjosos que corrien més que jo. O el rellotge de les dones de l'estació que esperaven feia hores un tren que no existia, o el posat pacient d'aquella altra senyora que esperaria l'autobús de València fins dues hores més tard, si calia. I la meua pressa, i el meu neguit, la meua tossuderia.
Vaig arribar a casa tres o quatre hores després, com si vingués de terres llunyanes. Venia d'Alcoi, una ciutat de més de 60.000 habitants, incomunicada i aïllada de la resta del país. I així, tot. Quatre roselles abandonades, una estació deserta, un viatge enlloc.




A l'estació d'Albaida