dilluns, 25 de maig de 2009

Eivissa



Fa unes hores que he tornat d'un viatge a Eivissa. De fet, aquest matí de dilluns me l'he passat jugant a les pales amb el meu fill gran -està criat, tu- a la platja de Ses Salines amb la música tranquil·la del xiringuet Guaranà de fons.

Ja de vesprada, al vaixell, anava donant-li voltes a com bastir aquestes línies que us escric sobre un dels viatges que més m'han copsat. La veritat és que no me n'he sortit. Per una banda el capità devia estar de pràctiques i, tot i estar la mar prou relaxada, hem agafat tots un marejol de caldéu. Però per una altra banda, totes les imatges que em venien al cap per tal de descriure què m'ha corprès d'aquesta illa eren una seguit de llocs comuns. I, alhora, aquests llocs comuns se'm feien la millor manera de relatar-vos-ho. I pensava jo que això de l'ús de llocs comuns, pel que fa -si més no- a les descripcions d'indrets, és una cosa ben complexa. Que una posta de sol a la Cala d'Hort és una meravella no dirà res a qui no hi ha estat. En canvi, a mi m'obre mil i una sensacions, totes intenses. I estic segur que si algú/na de vosaltres ha visitat aquesta cala, reviurà records de profunda bellesa. Afortunadament, el meu fill gran -està criat- m'ha fet oblidar aquestes reflexions innecessàries i s'ha passat a la meua tumbona, m'ha abraçat i ens hem pegat una migdiada, curteta però gloriosa, amb el solet a la cara i la brisa del mediterrani.

Ahir, mentre travessàvem l'illa fins aquesta cala de què us parlava adès, amb els Manel al cotxe per enèsima vegada aquest viatge, entenia tot l'allau de joves dels seixanta i setanta que van descobrir eivissa i que van comprendre que no podrien viure enlloc més. Us deia que em fa l'efecte que aquest deu haver estat un dels millors viatges que he fet. Tot redó. I la sensació que ara roman en mi no és tant de voler-hi tornar sinó, més aviat, de necessitar tornar-hi.

1 comentaris :

Olga ha dit...

Quan m’allunye de ca meua i comence a desempallegar-me de tot allò que m’envolta i em recull, és quan més autèntica em sent. Lliure de records, de lligams, em retrobe amb el meu present i m’identifique amb el paisatge i la gent que fins eixe moment m’eren desconeguts. Aquest desdoblament és una experiència única, per la qual em resulta necessari viatjar. Els viatges cap enfora és la millor manera de viatjar cap endins.