Patxi, l'armeni

La vida és com un llibre. Entesos, comparació molt manida, però no m'estic de tornar-hi una colp més, potser perquè les grans metàfores sempre donen suc. Per l'aspecte físic del llibre, l'ordenació de les pàgines, la història que va quedant-se arrere, l'entrada de nous elements que van modificant la lectura… Però la linealitat del dicurs verbal, la presència material del llibre, fins a cert punt immune al temps, ens permet tornar sobre les pròpies passes, rellegir, aturar-nos sobre un determinat passatge. Tot això no passa amb la matèria de la vida, feta amb la fràgil pasta de la memòria. No hi ha cap pàgina escrita sobre el passat, que ens reinventem en cada evocació. La vida, doncs, és un llibre no escrit, que no escriurem mai. Sobre el riu de la vida anem construint-nos passeres, pedres de memòria i oblit que ens permeten travessar-lo de puntetes, alerta no esvareu!, d'una riba a l'altra. O més que de llibre, la vida té forma d'espiral, com el Guggenheim de Nova York: a mesura que hi vas pujant, atenys noves pespectives de les obres ja vistes. Mal que bé, però, allò té una consistència real mentre dura la visió. Per molt vívids que siguen els nostres records, per molt poderosa que siga la capacitat de memòria, allò viscut, el passat, és tan permeable com la literatura, tan incert com els propis fantasmes, matèria que únicament es pot actualitzar (tornem a les ucronies) de tant en tant amb els arraps de la poesia.
Quasi un mes després d'haver estat a Istanbul, sis dies de cinc nits, el record de la ciutat m'acompanya tothora, sensacions invisibles que perduren en mi. Ens agrada recordar els parèntesis, els lapses de temps sostrets als quefers quotidians, i tendim a pensar que només immersos en el viatge som capaços d'assaborir la vida en tota la seua plenitud. Per molt que somiquem, però, i que el nostre esperit es resistesca amb passable dignitat als pitjors vicis del turisme de masses, no som més que turistes, visitants amables, passavolants, transeünts amb bitllet de tornada i data de caducitat. Bé doncs, i què?
Torne a Istanbul, la ciutat mascle, la metròpoli femella, torne sobre la llum que llepa el Bòsfor, torne sobre el pont de Gàlata i el d'Atatürk, seguesc en va les petjades sefardites per Balat, torne sobre l'immens cementeri blanc d'Eyup, mire pondre's el sol des del Cafè de Pierre Lotti, navegue, un dia fred i lluminós, a través de les aigües departides entre Àsia i Europa, em deixe arrossegar per la multitud d'Istiklal Caddesi, veig la ciutat des de dalt, des de qualsevol dels restaurants-terrassa, em perd pel Gran Basar, faig un te a la vora de Yeni Camii, la Mesquita Nova, que bull de vida, salivege davant una parada d'olives, salude uns compatriotes d'Ontinyent, em deixe enganyar pel venedor del Basar de les Espècies que ens diu algunes frases en català i té una foto amb Montilla, em concentre en el cant dels muetzins quan comença el seu diàleg. I quan ja estic cansat de fer voltes i voltes, quan el vent del capvespre, humit i fred, ens sorprén a Eminonu, enfile cap a Beyazit, a l'Erenler Narguile, a prendre te i fumar la pipa d'aigua, practicant voluntariós del keyif, que més que una tècnica de relaxació és una manera plaent i molt sàvia d'estar en el món (no cal dir que Istanbul té entre molts altres atractius el de ser un paradís per als fumadors més o menys empedreïts). Allà, a l'Erenler, hi ha un jove armeni que es fa dir Patxi i és de l'Atlethic Club de Bilbao. Serveix el te, reparteix els tions per al narguil, balbuceja algunes paraules en castellà, sembla entendre tot el que li dius i mostra aquella mena d'afecte no gens impostat que tenen algunes persones bones i humils, senzilles. Veig la botiga de les làmpades fent mirallets impensables, els peixos a l'aquari, al centre d'aquell pati tronat i autèntic. Torne sobre les pàgines no escrites amb el llamp enlluernador de la memòria, i encara passege per Istanbul, i salude Patxi, l'armeni.