No sé com seure

Tinc un pes de pedra al cor. I una bola de foc continguda a la boca, retinguda entre les dents. Una còrpora groguenca que ha pujat, amb tota la ràbia, des del lòbul caudat del fetge, i que mor ofegada allí mateix. La impotència, el dolor... van creixent dia a dia. Un pes al pit. Un pes de rocam, de ferro pesant. Porte al pit el pes de tots els meus avantpassats, de la terra, de la llengua. L’arrossegue al mateix lloc on molts vetllaven les claus de l’enyor amb l’esperança de poder retornar un dia a casa. He vist les que va portar Trabal penjades durant tot l’exili i les cintes amb què les collportava a tocar del cor. He vist la corbata que Pere Vives va regalar a Bartra, un llaç d’amistat que els va unir amb força més enllà dels camps de concentració, més enllà del moment final de la injecció de benzina al cor. El cor estava ja ferit. Com ho estaven els de tots els exiliats i els dels qui no s’hi van poder anar. No em feu cas. Avui ha plogut i la pluja rere els vidres del cotxe em porta tota la melangia que... fa tres dies que no ix el sol com toca, que el cel és més grisós i no ha acabat de rebentar fins avui que ha plogut. No em feu cas. No estic tan malament. Només que em cal descarregar les paraules com als núvols d’avui els ha calgut desfer-se’n de l’aiguafang per deixar pas després a l’aigua més neta. Us voldria haver parlat del meu darrer viatge. Fa pocs dies que he tornat. M’agradaria haver-vos detallat els taulells de l’Hospital de la Santa Creu i la Casa de la Convalescència, entre el carrer del Carme i el carrer de l’Hospital, tan verds, i que fan joc amb el jardí que porta el nom de tots els jardins. M’haguera agradat descriure-us l’empedrat del claustre, les voltes gòtiques que l’arreceren. I també fer un esbós dels tapissos que vesteixen la sala Prat de la Riba. No acaba d’obrir-se el cel i cada vegada em pesa més la pena. Fa unes nits vaig anar al Palau de la Música Catalana. Quina joia modernista! Em feia tanta il•lusió! Entra Nurieta al gran palau. Som al bressol de nostra sang. "Rango". Fortuna. Classe. Seny! Anàrem al concert de Madeleine Peyroux. Si tancava els ulls em trobava al bell mig dels camps de Louisiana. Si els obria m’enlluernaven els vitralls de colors i de la ceràmica vidrada. Si els tornava a tancar em perdia pels barris de New Orleans. Si els obria novament tenia al meu davant cavalls alats, cues de paons reials i garlandes de flors. La diafanitat dels murs inexistents, la llum de la nit a través dels finestrals i el vapor del Mississipi feia impossible d’abastar tanta borratxera sensorial. Bare bones, l’essència. Ara fa vint-i-tres anys que vam anar al Liceu. Bell. Ferm. Gran. Senyor. Crec que vam ser de les poques estudiants del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana que havíem aconseguit entrades per al concert i per al dinar a les drassanes amb les autoritats acadèmiques i polítiques del moment. Quins moments! De les llotges del galliner estant teníem una perspectiva reial. Això sí, no podíem respirar. Ni tossir. Tot de llumenetes seguien els programes. Un home amb bigotis i llacet va aprofitar la conjuntura per refregar la seua cama contra la de la meua amiga Teresa. Ella no va gosar dir res. Érem joves. Ara tot és distint. El programa no és tan solemne però és més emocionant. La sala és plena de joves que segueixen el swing i piquen de mans enfervorits. Tot al contrari que al claustre de l'IEC feia una estona, cap signe d’entusiasme en escoltar un dels meus darrers descobriments musicals. Ja m’ho havien advertit. És una veu i prou. I tant! La pluja d’avui, des del cotxe, mentre travesse la Plana Baixa de tarongers, degota els vidres. El Coral romput m’ha acabat de trencar a bocinets. La vida, la mort, el dolor de cap que no es pot llevar, l’hora del silenci, com la meua , com la de tothom. Les absències. El taüt. No vull pensar-hi més però tampoc no vull, no puc deixar d’escoltar-lo. De vegades em cal escoltar l’Estellés en la veu de l’Ovidi. Això sí és una veu, i molt més. De vegades em vénen ganes de plorar i aleshores no veig clarament els límits dels horts, de les sèquies per on corre l’aigua i es barreja amb el fang i la pluja. Us havia dit ja que el meu iaio era regador? Baixe la finestra i em banye la cara. L’olor de terra humida no m’ajuda a oblidar. Cada vegada en tinc més consciència. Fa temps que em fa mal el braç, i a poc a poc tots els ossos. Em faig gran i per això he decidit de començar a prendre cura de mi. Ha acabat de ploure. Puc veure la silueta del castell de Sagunt. Els merlets es cauen a trossos. Quina merda, perdó, mena de governants a qui no els preocupa la terra, ni la llengua! Quin poble més adormit que no reclama els seus drets amb ungles i dents! No ho volia dir però no trobe el lloc on seure, on aturar el meu pas.