dissabte, 16 de maig de 2009

No sé com seure


Tinc un pes de pedra al cor. I una bola de foc continguda a la boca, retinguda entre les dents. Una còrpora groguenca que ha pujat, amb tota la ràbia, des del lòbul caudat del fetge, i que mor ofegada allí mateix. La impotència, el dolor... van creixent dia a dia. Un pes al pit. Un pes de rocam, de ferro pesant. Porte al pit el pes de tots els meus avantpassats, de la terra, de la llengua. L’arrossegue al mateix lloc on molts vetllaven les claus de l’enyor amb l’esperança de poder retornar un dia a casa. He vist les que va portar Trabal penjades durant tot l’exili i les cintes amb què les collportava a tocar del cor. He vist la corbata que Pere Vives va regalar a Bartra, un llaç d’amistat que els va unir amb força més enllà dels camps de concentració, més enllà del moment final de la injecció de benzina al cor. El cor estava ja ferit. Com ho estaven els de tots els exiliats i els dels qui no s’hi van poder anar. No em feu cas. Avui ha plogut i la pluja rere els vidres del cotxe em porta tota la melangia que... fa tres dies que no ix el sol com toca, que el cel és més grisós i no ha acabat de rebentar fins avui que ha plogut. No em feu cas. No estic tan malament. Només que em cal descarregar les paraules com als núvols d’avui els ha calgut desfer-se’n de l’aiguafang per deixar pas després a l’aigua més neta. Us voldria haver parlat del meu darrer viatge. Fa pocs dies que he tornat. M’agradaria haver-vos detallat els taulells de l’Hospital de la Santa Creu i la Casa de la Convalescència, entre el carrer del Carme i el carrer de l’Hospital, tan verds, i que fan joc amb el jardí que porta el nom de tots els jardins. M’haguera agradat descriure-us l’empedrat del claustre, les voltes gòtiques que l’arreceren. I també fer un esbós dels tapissos que vesteixen la sala Prat de la Riba. No acaba d’obrir-se el cel i cada vegada em pesa més la pena. Fa unes nits vaig anar al Palau de la Música Catalana. Quina joia modernista! Em feia tanta il•lusió! Entra Nurieta al gran palau. Som al bressol de nostra sang. "Rango". Fortuna. Classe. Seny! Anàrem al concert de Madeleine Peyroux. Si tancava els ulls em trobava al bell mig dels camps de Louisiana. Si els obria m’enlluernaven els vitralls de colors i de la ceràmica vidrada. Si els tornava a tancar em perdia pels barris de New Orleans. Si els obria novament tenia al meu davant cavalls alats, cues de paons reials i garlandes de flors. La diafanitat dels murs inexistents, la llum de la nit a través dels finestrals i el vapor del Mississipi feia impossible d’abastar tanta borratxera sensorial. Bare bones, l’essència. Ara fa vint-i-tres anys que vam anar al Liceu. Bell. Ferm. Gran. Senyor. Crec que vam ser de les poques estudiants del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana que havíem aconseguit entrades per al concert i per al dinar a les drassanes amb les autoritats acadèmiques i polítiques del moment. Quins moments! De les llotges del galliner estant teníem una perspectiva reial. Això sí, no podíem respirar. Ni tossir. Tot de llumenetes seguien els programes. Un home amb bigotis i llacet va aprofitar la conjuntura per refregar la seua cama contra la de la meua amiga Teresa. Ella no va gosar dir res. Érem joves. Ara tot és distint. El programa no és tan solemne però és més emocionant. La sala és plena de joves que segueixen el swing i piquen de mans enfervorits. Tot al contrari que al claustre de l'IEC feia una estona, cap signe d’entusiasme en escoltar un dels meus darrers descobriments musicals. Ja m’ho havien advertit. És una veu i prou. I tant! La pluja d’avui, des del cotxe, mentre travesse la Plana Baixa de tarongers, degota els vidres. El Coral romput m’ha acabat de trencar a bocinets. La vida, la mort, el dolor de cap que no es pot llevar, l’hora del silenci, com la meua , com la de tothom. Les absències. El taüt. No vull pensar-hi més però tampoc no vull, no puc deixar d’escoltar-lo. De vegades em cal escoltar l’Estellés en la veu de l’Ovidi. Això sí és una veu, i molt més. De vegades em vénen ganes de plorar i aleshores no veig clarament els límits dels horts, de les sèquies per on corre l’aigua i es barreja amb el fang i la pluja. Us havia dit ja que el meu iaio era regador? Baixe la finestra i em banye la cara. L’olor de terra humida no m’ajuda a oblidar. Cada vegada en tinc més consciència. Fa temps que em fa mal el braç, i a poc a poc tots els ossos. Em faig gran i per això he decidit de començar a prendre cura de mi. Ha acabat de ploure. Puc veure la silueta del castell de Sagunt. Els merlets es cauen a trossos. Quina merda, perdó, mena de governants a qui no els preocupa la terra, ni la llengua! Quin poble més adormit que no reclama els seus drets amb ungles i dents! No ho volia dir però no trobe el lloc on seure, on aturar el meu pas.

9 comentaris :

novesflors ha dit...

Sí, és lamentable però així és. Potser quan plou ho notem més perquè el sol ens distrau la feixuguesa de l'ànima.

Begonya Mezquita ha dit...

Decididament, ets la Rodoreda del s.XXI.

Olga ha dit...

Hola noves, la teua visita sempre és benvinguda. El problema no és la pluja, la presència de la qual sempre és d’agrair, sinó dels tres o quatre dies que hem patit d’un cel gris, sense sol, i d’una altra banda sense rompre a ploure. Quan ha començat a descarregar el cel ho he fet jo també. El problema principal de no trobar el lloc on seure no és trobar els bassals a terra o els bancs del parc mullats, sinó més aviat la impotència de no poder canviar certes coses, sobretot algunes actituds, perquè no trobes el teu lloc al món. O no trobes el món.

Olga ha dit...

Gràcies Begonya, crec que t’has passat en l’elogi. És paraula per paraula el que anava pensant mentre escoltava el Coral romput, dijous de vesprada entre Borriana i Sagunt. Ha estat una descàrrega de la consciència o millor dit de la inconsciència perquè resulta perillós conduir al mateix temps que escoltes, sents, penses, dius i mires per on has d’anar, mentre els camions t’esquitxen d’aigua perquè van a més de cent vint per hora.

Queti B. ha dit...

Coincidesc amb Begonya; els teus escrits traspuen un ventall tan gran de matisos que sempre em criden l'atenció i em fan preguntar-me moltes qüestions, sovint incòmodes i gens conformistes. M'arribes al cor.

Amadeu Sanz ha dit...

Decididament, ets escriptora. Quan vages a signar llibres, m'agradaria ser jo qui duguera la ploma. I si t'animes amb la bateria, et duré les baquetes, com en la cançó.

Olga ha dit...

Sou uns lectors amables i uns millors amigues i amic.
Queti, t’he dit sempre que l’admiració és recíproca i que els teus escrits tenen les millors aromes del món i que els paladege sempre amb gust. Delicatessen.
Amadeu, podràs dur la ploma, les baquetes i l’Olympus E-510 amb la lent Leica. Podràs maquetar el llibre i prologar-lo.

Edgar ha dit...

segueixes sorprenent-me amb cada entrada Olga... em dona enveja inclús... perquè jo escric i després llig el que posses i bé... el que posseu tots en general... i em sent estúpit pel que he escrit...

magnific. no te altre qualificatiu.

p.d. que m'ha dit Carolina? que s'ha notat que li faig classe??? xD

un bes.

a veure quin dilluns tinc lliure de feina i puc anar a fer-te una petita visita que he de fer una qüestio al centre.

cuidat

Anònim ha dit...

HOLA.
FELICITE ALS QUE HAN FET AQUEST DELICIÓS BLOG