diumenge, 3 de maig de 2009

Tonet, in memoriam

Fa uns dies que faltà Tonet, un home entranyable.

D'aquest xabienc mantinc tres records intensos. Dos de visuals i un d'acústic. Vos els faig arribar per tal que Tonet visca uns anys més al meu record i, ara, al vostre.

I

Recorde com solia asseure's a la fresca els capvespres d'estiu, pantalons curts, camisa màniga curta totalment oberta, pit bru, sobre una cadira de boga recolzada a la paret.

II

Recorde també la primera vegada que vaig sentir-li pronunciar la paraula cova. Per a un valencianet del cap-i-casal aquella paraula en aquell home cobrava una força tremenda. Mai no havia sentit una o com aquella, una v com aquella. Ara m'adone que deu ser un dels primers records filològics que tinc.

III

Recorde un passeig en la seua barqueta que ens féu a ma mare i a mi. Vam seguir el cap de sant antoni. La fressa del motor era absoluta. Jo era a proa i Tonet a popa, dret, una mà al motor. Callat. Vaig veure un munt de gavines que reposaven a la muntanya. Em vaig girar i vaig tenir una imatge que romandrà en mi per sempre més. Pura poesia. Tonet havia soltat el timó i movia els braços com una au. Molt lentament. Amunt. Avall. Amunt. Avall. Callat, amb els seus pantalons curts i la camisa oberta. I el pit bru. Amunt. Avall. I just en aquell moment, tot obeint el Tonet, totes les gavines abandonaren el cap de sant antoni i emprengueren el vol, tacant de blanc un cel d'un blau intensíssim.

5 comentaris :

Begonya Mezquita ha dit...

El meu avi es deia Antoni, un altre Tonet que, com aquest de Xàbia, també es descordava la camisa, estimava la terra i parlava un català ben pur. Intentava el castelladre i li eixia sapato i Cosé
Per cert, Àlex, no has parlat de com era l'a d'aquella cova...

Àlex Andrés ha dit...

a meitat camí del no res i una suau remor de la v

Begonya Mezquita ha dit...

:0

gema ha dit...

Hola Àlex. Soc la neta de Antonio, Gema.

Vullc agrairte aquest escrit, que no fa mes que emocionar i engrandir el record que tenim tots d'ell.

Una persona mai mor mentre quede en el nostre record, m'alegre de que sigues un mes que el mantinga viu.

Moltes gracies. Ja saps que a Xàbia seguiran estant les gavines, la mar i la cova esperante. A la porta de casa ja no estará ell, pero estarem nosaltres que en gran mesura som i serem part d'ell.

Àlex Andrés ha dit...

Quina gran sorpresa, gema. Açò del blocs, de vegades, és màgic. M'han eriçat la pell les teues paraules. El teu avi estarà per sempre al paisatge de la meua infantesa com un home tendre però sòlid. El coneixement que tinc d'ell va ser superficial però al mateix temps profund. El teu avi no necessitava gaires paraules per expressar. I d'alguna manera va endinsar-se en les persones que hi vam tenir contacte. Em considere afortunat d'haver caigut en un lloc com xàbia i en un carrer com verge del loreto, al cantó del qual sempre, sempre estava Tonet. Un bes per a tu i la teua família.