divendres, 1 de maig de 2009

Manifest accions

El canvi estacional avalota el regne animal. El bon oratge incita les criatures a abandonar els caus i les empeny contra el món. Una vegada desempallegades les lleganyes hivernals i renovada la pell, a l’equinoci primaveral s’enceta el xivarri. Aquesta estació que, en paraules de Pla, impulsa els éssers organitzats a cantar, anualment guixa el calendari de concerts rebecs. L’ésser humà no és una excepció d’aquesta proposta filiogenètica i, costat per costat, es manifesta i diu la seua.

Els primats bípedes de la família dels homínids engeguen el cicle vital anual de quatre maneres diferents. La via religiosa els porta a desempolsegar marededéus i treure-les a passejar sota una pluja de pètals. La segona via, lúdica, tot i que també tenyida d’un cert regust religiós, munta carpes amb fanalets i s’arrenca a ballar sota l’embriaguesa del vi fi o amontillat, o desfila èbria de café licor sota la invocació d’algun sant redemptor. La tercera, didàctica, fa lectures col•lectives de llibres universals i munta paradetes amb petits descomptes, on els llibres reemplacen la pols de les prestatgeries per la pols dels parcs on s’hi exposen. La darrera, si no me n’oblide de cap altra més, la reivindicativa, acobla els cants dels maulets i dels obrers en només una setmana ben mesurada. Totes quatre vies tenen, si fa no fa, les dates fixades i cada orquestra prepara les partitures i afina els instruments en acostar-se el dia del concert. La reividicativa però, té motius constants per prorrogar-ne les funcions. La jerarquia al rang taxonòmic de l’homo sapiens sapiens no s’està d’engrossir-los.

Hem eixit al carrer. Entre el vint-i-cinc d’abril i l’u de maig, enguany ens hem manifestat també el vint-i-vuit. Hem pres els carrers del cor de la ciutat i ho hem fet multitudinàriament i civil. Tancades les aules, emmudides les pissarres, hem llançat els nostres ais, retinguts a la gola des de desembre, per demanar la dimissió de qui no sap governar. Ja n’hi ha prou d’abusos dictatorials, d’idees gal•làctiques, d’experiments lingüístics, de desmemòria. Ja n’hi ha prou.

El resultat de la vaga i de les manifestacions que han bufetejat el govern valencià ha estat un èxit amb precedents, cosa que implicaria en qualsevol societat democràtica una dimissió automàtica dels dirigents incompetents o, en tot cas, una apostasia de la tossudesa acompanyada de disculpes per la ineptitud.

Com el riu que vessa l’aigua del desgel primaveral així la munió de gent, esquitxada pel color groc, ha fet que es desborden les previsions. Com la serp que es desvetlla de la letàrgia i, sense abandonar la camisa, es mossega la cua, així la capçalera de la manifestació ha hagut d’esperar que la rerassaga acabara d’arrencar del punt de partida per poder arribar a finalitzar l’acte reivindicatiu. Cap i cua s'han trobat després de quasi dues hores de recorregut.

Tenim raons. Als despropòsits i oïdes sordes del nostre conseller Alejandro Font de Mora, hem d’afegir ara les declaracions insultants del president de la Diputació de València, Alfonso Rus. Si hi afegim tot el femer que embolcalla el president de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra amb corrupteles i publicacions neofeixistes. Si tenim en compte que el president de la Generalitat, Francisco Camps, no pot cridar-los a l’ordre perquè no pot parlar ja ni per telèfon, en tenim per a tot i més.

2 comentaris :

Olga ha dit...

Una vegada llegit el post us podeu entretenir a cercar a la imatge personatges com Wally, o Manel i Olga xerrant. La fotografia ha estat presa durant els minuts que va durar la seua trobada casual a la plaça el dia adiat.

Queti B. ha dit...

Sí, Olga, sembla que el bon oratge és fet perquè eixim al carrer a gaudir del passeig i, al mateix temps, a exercir la ciutadania, una manera ben educada de dir, a aquests individus vestits de Milano, que s'ho miren. Camps, Rus, Fabra... és que als catecismes no us ensenyaren això de tenir vergonya?
B7s primaverals.