Istanbul 2

Le moyen âge historique comprend tout le temps écoulé depuis la chute de l'Empire Romain jusqu'à la prise de Constantinople par les turcs en 1453…
En cinquè de l'antic batxillerat –i en unir aquestes dues paraules ens situem irremeiablement en el temps de la picor, què hi farem– estudiàvem literatura francesa en francès, que apreníem de memòria. Mai no vam tornar sobre cap text de Racine, ni de Boileau, ni de Mme. de Sevigné, però alguns versos de Ronsard, per exemple, encara remunten de tant en tant les profunditats de l'oblit per instal·lar-se en l'aire amb la seua sonoritat nasal i les seues es tancades i us agudes i primes com una flauta, i això que ens vam embutxacar gràcies a la tossudesa de la professora i a la nostra disciplina posada a prova en nívies matinades sense escola. Aprendre francès també era un viatge, el primer que ens fou permès. Si estire del fil de la memòria encara puc recordar el primer impacte de la fonètica gal·la en els llavis d'una xiqueta de les carmelites, rossa, tènuement pigarda, prima, amb l'uniforme blau marí de faldes prisades i la brusa de color crema, arrossegant la gutural de la erra fins a irrompre, com des de l'interior d'una cova, en la nasal de raisins mentre amb la mà feia el gest de collir l'imaginari raïm que penjava del sostre d'aquella aula.
Trenta-set anys després d'haver après de memòria aquella primera lliçó de francès a les classes de la Córcoles, la Constantinople del manualet se m'ha convertit en l'Istanbul que vam recórrer, commoguts, entre el 14 i el 19 d'abril i sobre les empremtes del qual tan bé va escriure Begonya ací. Del qual? De la qual? El nom de la metròpoli és masculí o femení? I per què hi ha ciutats que t'atrapen de seguida i amb tanta força? Per què sents que hi ha llocs i ciutats que t'estaven esperant quasi des de l'alba dels temps?
Tot i que tramat en un pensat i fet, vam disposar d'uns dies casolans de Setmana Santa per estudiar el plànol estès sobre la taula del menjador, devorar el llibre de memòries d'Orhan Pamuk i fer els primers passejos sobre la difícil toponímia istanbulina. Ja sabem per Kavafis que la ciutat la portem a dins i que va amb nosaltres arreu on ens menen les passes. La del nòbel turc, la dels seus records d'infantesa i primera joventut, plena de fum de vaixells de vapor, d'incendis de dies grisos de pluja, de runes impassibles, de les cendres del passat otomà, de carrers costeruts que davallen al Bòsfor, de la neu sobre les voltes de les mesquites; l'amarguesa que segons ell la defineix és difícil de captar sota la llum nítida d'abril, i s'intueix només en la contemplació de les aglomeracions sense fi que s'estenen a l'ull del viatger des de la torre de Gàlata, en el silenci absort d'homes asseguts a la vora de llurs botigues, en el cant d'estil dels muetzins pautant les hores, en els carreters que arrosseguen increïbles andròmines en un tràfec que no sembla tenir destinació, en els pescadors de canya dels ponts que s'estenen sobre el Corn d'Or… en milers de detalls que es repeteixen com una psalmòdia en totes les grans ciutats.
Els viatgers francesos que a finals del XIX van visitar la ciutat (Pierre Lotti, Nerval, Flaubert entre d'altres) comparteixen, amb matisos, la por que Istanbul es desdibuixés per la influència de la moda occidental. Poc podien sospitar que cent anys i escaig més tard la ciutat, que llavors tenia a penes mig milió d'habitants, arribés als 15 o 17 milions (ningú no gosa afirmar-ho amb certesa), augment degut, sobretot, a la immigració turca, amb el que això suposa de reislamització. No sé com devia ser l'Istanbul (m'enteste, no sé per què, a tractar-lo de mascle) de fa deu, vint o trenta anys, quan la febre occidentalitzadora, o abans, amb les reformes d'Atatürk, que no solament van adaptar la llengua a l'alfabet llatí sinó que fins i tot van prohibir la roba tradicional turca i otomana, en un gest que avui ens semblaria ridícul, però si la vestimenta femenina pot servir d'indici, gosaria dir que Istanbul és avui una ciutat plenament musulmana i, llevat de l'europeu barri de Beyoglu, hi abunden les dones tapades pels mocadors al cap o entaforades en aquells monuments a la tristor dels vestits negres fins als peus.
No ho farem més llarg per ara. Les impressions i emocions que ens ha proporcionat la ciutat són perdurables i es mereixen almenys unes quantes pàgines més (o, com ací en diueu, posts). Només sé dir-vos de moment que aquesta cruïlla de civilitzacions estesa entre el Bòsfor i el Màrmara demana alguna cosa més que una visita fugaç. Ni que només fos per haver estat assegut al cafè Erenler, a l'entrada del Gran Basar, bevent te i fumant tabac de poma amb un d'aquells narguils prodigiosos, Istanbul hauria valgut el viatge. I ací us deixe la fotografia de la dama de la ciutat, la bellíssima i singular torre de Gàlata, i la promesa d'alguns posts més, i més sucosos, sobre l'antiga Constantinoble.