divendres, 3 d’abril de 2009

El camí de les merles

Arribat als quaranta, m'entossudí a canviar-me la pell estètica i emprendre el camí de la prosa sense posar els peus en les rutes conegudes. Havia d'arriscar-me, volar sense pretensions, deixar la pell d'eruga sobre l'escriptori i expandir-me amb confiança, com una papallona de paper empentada només per la imaginació. Em vaig posar la motxilla a l'esquena i em vaig desfer de totes les guies, havia decidit perdre'm per les senderes de la prosa sense por al fracàs.

Dimecres a La casa del llibre es presentava El camí de les merles, del saguntí Antoni Gómez. Tal i com dicten les primeres paraules d'aquesta novel·la, l'autor l'escriu com a exercici, com a provatura. Es digué a ell mateix que, en fer els quaranta, es llançaria a la prosa. Toni Gómez és periodista. Té, d'altra banda, tres llibres de poemes al mercat, ben considerats per la crítica, tot siga dit de passada. Aquesta carta narrativa que ara es trau de la màniga, editada per Perifèric edicions, es revela com un viatge iniciàtic. Escrit en primera persona, aquest saguntí es busca a través del llenguatge, de qui es confessa un enamorat. Mentrestant, s'hi insinuen episodis de la seua infantesa al seu (nostre) poble, retrats de pesonatges insignes, aventures perdudes entre les roques d'aquell castell enorme. El resultat d'aquesta acrobàcia agosarada és, si més no, un treball honest, sense escarafalls, experimetal, sincer. Un treball que permet a l'autor traçar el seu camí, aquell que no sabem on ens ha de menar però que ens fa aprendre d'una manera saludable.



Vaig compartir amb Toni un projecte que amb el temps, ha quedat penjat en la memòria, com una illa. Corria l'any 1993, potser. Joan Fuster acabava de morir i l'Estellés tenia els dies comptats. L'aleshores consellera Pilar Pedraza, llançà la proposta d'elaborar una revista des de la Conselleria de cultura i, vés per on, allà que vam coincidir el Tomàs Gorria, l'Antoni Martí, el Joan-Elies Adell, l'Antoni Gómez i una servidora en un inexplicable consell de redacció. Tot quedà en fum de canyot, com no podia ser d'una altra manera. La idea, ben polida, havia per nom L'estació, però només en veié la llum un número, homenatge a Joan Fuster, Fuster entre nosaltres, farcit d'il·lustracions i articles del bo i millor dels autors de les nostres arts. Aquestes paraules volen recuperar de l'oblit aquells treballs, aquells dies.

5 comentaris :

tomaset ha dit...

Una lástima; aquel equipo prometia, y ahora que lo pienso, es imposible retomar aquel proyecto?, o por lo menos quedar un día a recordarlo?
De todos modos, El Fuster entre nosaltres fue un gran trabajo. B77

Manel Rodríguez-Castelló ha dit...

El canyot fa un fum molt espès però, ben sec, crema amb facilitat i és un magnífic material per prendre fogueres molt grans i perdurables. Com va dir el poeta, cap feina no és al capdavall inútil. Enhorabona per aquelles petjades i aquests camins, Toni, Begonya.

Begonya Mezquita ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Begonya Mezquita ha dit...

Amb el temps, aquest volum ha esdevingut una obra de referència bàsica per a l'estudi de l'obra del suecà il·lustre. Un plaer.

Olga ha dit...

Quaranta anys és una edat perfecta per descarregar-nos de maletes i, fins i tot, de motxilles. Podem deixar oblidada la guia al calaix i empendre viatge. Jo pense fer-ho quan els tinga.