dijous, 28 de maig de 2009

El valencià malparit

Ja sé que ningú m’ho demana, i sé també que no sóc benvingut avui, en aquesta històrica jornada en què celebreu la mare de tots els èxits, perquè a ningú no agraden els torracollons que es colen en les festes i que, per mala traça, o per mala follà, vessen les begudes en els vestits dels convidats o s’emborratxen massa apressa i acaben boçant en un racó del jardí. No. Jo avui no me n’alegre, del triplet del Barça. Tampoc és que estiga fotut, però el cert és que no em deixa indiferent.
No m’agrada veure les celebracions de l’adversari. Tampoc puc sumar-me a elles. Potser, en un altre temps en què era millor persona, o almenys això em pensava, haguera pogut practicar la humana habitud de l’empatia. Fins i tot hi hagué un temps que vaig simpatitzar amb el Barça, en aquells temps de això era i no era un país en transició, quan els meus anaven vestits amb una senyera blavera al Bernabeu –i els guanyaren una Copa, aquells Kempes, Diarte, Solsona, Bonhoff, Castellanos, Abelardo…– mentre els que anaven a Mestalla cridaven, i a vegades continuen cridant no mos fareu catalans, i jo, un poc, m’avergonyia de compartir res amb aquells energumens. El Barça començava aleshores a construir i exportar el mite aquell de l’equip de la resistència antifranquista i nacional, allò del més que un club, amb què van aconseguir seduir mitja Europa i alguns reductes del País Valencià.
Però la fortuna –i els ulls negres d’una morena– van fer que em trobara un dissabte a la nit en un bar d’un poble de la Marina Alta, dels habitants del qual admirava el caràcter agosaradament abertzale –permeteu-me la llicència– i on, envoltat d’indígenes, em disposava a veure un Madrid-València, quan el València l’entrenava Hiddink i, deien alguns, era l’equip de la lliga que millor futbol practicava i l’únic que plantava cara a l’hegemonia del Madrid de la quinta del buitre. Em pensava que m'anava a trobar a gust, entre aquells patriotes amb els quals compartíem no sols llengua i gentilici, sinó també una sana animadversió cap al Madrid. El València començà avançant-se en l’electrònic, però l’únic que va fer Goool! vaig ser jo. Aquells defensors de la causa nacional, més culés que l’anus, només es van animar quan el Madrid empatà, i les ampolles de cava només corregueren quan el Madrid es va avançar una, dues vegades. Tot el bar era un clam d’alegria, i només els va faltar tindre Canaletes a la mà per a eixir a cremar-ho tot.
Va ser un moment d’aquells en què s’esquinça el vel de Maia: vosaltres que sou poetes deveu saber de què parle, aquell moment de revelació després del qual ja res no torna a ser el mateix, la meua elegia de Duino:

El valencià malparit
és del Barça o del Madrid


13 comentaris :

Olga ha dit...

Sóc valenciana i malparida,
del Barça de tota la vida.


Bé no és del tot cert, abans era de la Real, més tard de qualsevol equip amb la samarreta acolorida, és a dir de tots els equips tret del Madrid, València, Saragossa, Sevilla… el blanc, com el pol•len, em provoca al•lèrgia.

Visca el Barça i el Llevant!

Manel Rodríguez-Castelló ha dit...

Amic Amadeu, avui m'has tocat la fibra (per no dir els collons, que està molt lleig). Et posaré un exemple alternatiu al dels patriotes de La Marina de què parles. Quan vam muntar la Penya Barcelonista Cavallers de València, de la qual vaig ser presi (i es veu que encara hi conste oficialment) admetíem la doble militància Barça-València, que es concretava en Empar i Paco (Collado). Quan entendreu els de la capi que el més natural per a un valencià benparit és ser del Barça? La ignomínia de la blaverització del club xe va ser una jugada tan espantosa i profunda que això té tan poc remei com les Falles: no cap. Però com que tinc almenys tres grans amics xes, i que com a bons valencianistes també són una mica del València (el Ximo Condomina, de Faura, el Pep Mir, de Mislata, i el Toni Carrió, d'Ondara), he pogut aplacar una mica les nàusees que em produïa el València (perdó, el Valencia). La meua exsogra, era, a més de neuròtica, blavera i del Valencia. Què hi farem. Per sort, i passions futboleres a part, encara gràcies que els valencians tenim un gran club de futbol, el millor del món i amb el millor himne. Aquesta vegada, doncs, no puc acompanyar-te en el sentiment.

Manel Rodríguez-Castelló ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Andreu ha dit...

Sóc català nascut a Llíria, així que de malparit no tinc res. Visca el Barça, visca Catalunya i visca l'Alcoià!

Anònim ha dit...

No són ni mai seràn "mes que un club". Encara els queda massa odi al cor.

Signat per un que es sent valencià i espanyol. Sí, és possible.

Toni de l'Hostal ha dit...

En 'ixe món hi ha gent pâ tot, perô està clar que si la salvació nacional -la nostra o la de qui siga- passa per un equip de futbol o un âtre... bona nit, cressol (i el Genovés for president)!

O, en la versió del meu poble:
«Valencià del Barça, cuernut, quê desgràcia; valencià del Madrið, fill de puta malparit!»

Anònim ha dit...

"Valencià" vés-te'n a cagar.


Sort que els alacantins som herculis i culers, és a dir, CATALANS.


Evarist Solsona

Olga ha dit...

En parlar de futbol us brolla un argot d’allò més mascle torracollons, mala follà, tocar els collons… Automàticament canvia el vostre registre. Això sí, tants comentaris avivats en una sola nit deixa ben clar que el futbol és passió. I que el futbol és així.

ginjol ha dit...

Us recorde que el futbol és un esport. Desperta passions i fa evocar males experiències a bars de la Marina Alta i exsogres neuròtiques, però és un esport. Es pot estimar un equip sense odiar-ne d'altres. Jo ho faig. Així que, per aquest ordre, visca la UD Alginet, visca el Barça, visca el Llevant, visca el València, visca l'Alcoià, i el Catarroja, i el Vinaròs, i el Girona... I per damunt de tot, visca Mario Kempes.

Toni de l'Hostal ha dit...

Vixca Voro i vixca Palop!

Amadeu Sanz ha dit...

M'encanta el to groller i democràtic que va adquirint açò, tan allunyat de l'aristocràtic posat de Pep Guardiola. Ara que he tornat de cagar, on l'amic Evarist ha estat tan amable d'enviar-me, m'agradaria contradir-vos novament: en el futbol un no pot servir dos reis alhora. Deixem aquests sofisticats costums per a tants moments de la vida que ho requereixen i baixem al llot, al camp enfangat. Així i tot, he de dir que no odie al Barça ni al Madrid, però vull que perden sempre, llevat de quan juguen entre ells; llavors el millor resultat és l'empat.
És cert que la història del València FC (no CF) ha estat tacada per la manipulació i l'apropiació que, des de la transició, n'han fet els poderosos, i aquells que s'han volgut col·locar en la foto de la bona societat, una miserable història més de la coentor valenciana. però no oblidem que el club té una gloriosa història anterior, arrelada socialment en el proletariat valencià catalanoparlant, i que s'oposava com alternativa als, en aquell temps, altius i aburgesats del Levante.
Per cert, ja que li lleveu l'accent al València FC, tinc entés que el nom del club de la moral no és Alcoià, sinó Deportivo, tot i que potser siga conegut arreu per Alcoy-ano. Pura testosterona.

Àlex Andrés ha dit...

Calla que no siga que amadeu es posa així perquè el valència no ha guanyat res de res.

Anònim ha dit...

Ademes de malparit traïdor
Si rt consideres catalá.. tens una unica opció anarten a catalunya.. que esta mes o menys al nort de Vinaros... La atra opció es penxarte en la forca