El valencià malparit

Ja sé que ningú m’ho demana, i sé també que no sóc benvingut avui, en aquesta històrica jornada en què celebreu la mare de tots els èxits, perquè a ningú no agraden els torracollons que es colen en les festes i que, per mala traça, o per mala follà, vessen les begudes en els vestits dels convidats o s’emborratxen massa apressa i acaben boçant en un racó del jardí. No. Jo avui no me n’alegre, del triplet del Barça. Tampoc és que estiga fotut, però el cert és que no em deixa indiferent.
No m’agrada veure les celebracions de l’adversari. Tampoc puc sumar-me a elles. Potser, en un altre temps en què era millor persona, o almenys això em pensava, haguera pogut practicar la humana habitud de l’empatia. Fins i tot hi hagué un temps que vaig simpatitzar amb el Barça, en aquells temps de això era i no era un país en transició, quan els meus anaven vestits amb una senyera blavera al Bernabeu –i els guanyaren una Copa, aquells Kempes, Diarte, Solsona, Bonhoff, Castellanos, Abelardo…– mentre els que anaven a Mestalla cridaven, i a vegades continuen cridant no mos fareu catalans, i jo, un poc, m’avergonyia de compartir res amb aquells energumens. El Barça començava aleshores a construir i exportar el mite aquell de l’equip de la resistència antifranquista i nacional, allò del més que un club, amb què van aconseguir seduir mitja Europa i alguns reductes del País Valencià.
Però la fortuna –i els ulls negres d’una morena– van fer que em trobara un dissabte a la nit en un bar d’un poble de la Marina Alta, dels habitants del qual admirava el caràcter agosaradament abertzale –permeteu-me la llicència– i on, envoltat d’indígenes, em disposava a veure un Madrid-València, quan el València l’entrenava Hiddink i, deien alguns, era l’equip de la lliga que millor futbol practicava i l’únic que plantava cara a l’hegemonia del Madrid de la quinta del buitre. Em pensava que m'anava a trobar a gust, entre aquells patriotes amb els quals compartíem no sols llengua i gentilici, sinó també una sana animadversió cap al Madrid. El València començà avançant-se en l’electrònic, però l’únic que va fer Goool! vaig ser jo. Aquells defensors de la causa nacional, més culés que l’anus, només es van animar quan el Madrid empatà, i les ampolles de cava només corregueren quan el Madrid es va avançar una, dues vegades. Tot el bar era un clam d’alegria, i només els va faltar tindre Canaletes a la mà per a eixir a cremar-ho tot.
Va ser un moment d’aquells en què s’esquinça el vel de Maia: vosaltres que sou poetes deveu saber de què parle, aquell moment de revelació després del qual ja res no torna a ser el mateix, la meua elegia de Duino:

El valencià malparit
és del Barça o del Madrid