dimecres, 2 de juliol de 2008

Un dissabte a Chesil

M’estic endinsant en l’obra de Ian McEwan en ordre invers. És a dir, el primer que he llegit, A la platja de Chesil –recomanat fa uns mesos en aquest mateix bloc- ha resultat ser el darrer que ha escrit l’autor. Com que volia combinar aquest fet amb el meu tarannà metòdic, vaig prendre la decisió de llegir-los en ordre contrari a la seua creació. Total, que després que Amadeu ens animara a llegir aquesta novel·leta, Vera me la va regalar. Tan bon punt iniciava el meu habitual maig gensfeiner, vaig llegir-me-la de dos mossos. Tot seguit vaig flipar per a, posteriorment, passar a comprar i llegir Dissabte en una edició econòmica de La butxaca.

Es tracta de dos llibres de temàtiques molt paregudes. Semblaria que McEwan provà a fer una destil·lació a Chesil de la novel·la anterior –i molt més llarga-, Dissabte. Degut a una necessitat indefugible de continuar gaudint d’aquest autor, vaig llegir-me’ls pràcticament seguits, de manera que en ocasions confonia la mare de Henry amb la de l’Edward!


He llegit ací i allà que el nostre autor parla de la fragilitat de la vida. A Dissabte, aquesta fragilitat es centra en l’adn, les malalties degeneratives causades per cèl·lules petitíssimes i en decisions que et poden fer canviar la vida. A Chesil, a la falta de comunicació que es produeix en les hores postcasori de l’Edward i la Florence. Aquesta incomunicació capgirarà totalment el seu futur.

La sensació que en vaig tenir jo, però, és que més que no fragilitat, caldria parlar de riquesa. El narrador mateix ens ho diu a Dissabte: “El continuen complaent l’ordenació aleatòria del món, les probabilitats inimaginables contra qualsevol condició concreta. Creia en milions de milions de futurs possibles; la selecció del pur atzar i de les lleis físiques li semblaven una alliberació de les intrigues d’un déu lúgubre”

El que jo voldria destacar-ne en aquestes línies és la part constructiva de les dues novel·les. A l’escriptura musical, la forma és fonamental. De fet, tot és forma. Una eina bàsica d’aquesta escriptura musical és prendre un element i jugar constantment amb ell. Et pot servir per crear el tot i la part. El pots trobar a la soprano, però també al clarinet baix. A la melodia i a l’acompanyament.


Em va sorprendre trobar aquesta manera de construir en les dues novel·les que conec de l’autor d’Aldershot. A totes dues hi ha un principi constructor –l’element a que feia referència adés-: una unitat (una part) que ho conté tot. És a dir, hi ha una concepció fractal. I aquesta fractalitat la trobarem a molts dels elements de les dues novel·les, si bé principalment a Dissabte.


A Chesil, l’autor fa encabir dues vides senceres en una escena que no deu durar més de deu hores (i, a més, en tan sols 139 planes!). Fins i tot hi narra el futur de la parella. I aquesta idea es repeteix fractalment en la novel·la anterior, Dissabte. Ací trobem un llibre que narra la vida d’un sol dia d’en Henry Perowne. Aquest dia, a les mans de McEwan, donarà de si: no només ens assabentem de tot el que ocorre en aquelles vint-i-quatre hores sinó que, a partir d’elles, coneixerem tot el passat i bona part del futur del nostre protagonista. A banda, Henry Perowne no podia tenir cap altra professió que neurocirurgià: és un especialista en cèl·lules (de mida imperceptible però que marquen tota una vida). Una cèl·lula que encabeix tota una vida. Un dia que encabeix tota una vida. Però, a més, l’estructura del llibre –seguint l’estructura d’una vida: episodis- està format per un enfilall d’escenes (la conversa amb el fill, la topada dels cotxes, la partida d’esquaix, la visita a sa mare, malalta d’Alzheimer...). I aquestes escenes, de nou, contenen, d’alguna manera, tot el llibre, tota la vida.

Per exemple, a l’escena de l’esquaix, McEwan li dedica més de vint planes a una partida entre el protagonista i un amic seu. És prodigiós tot el que pot narrar l’autor en aquesta escena. Val a dir que jo, que no coneixia aquest esport, vaig acabar les vint planes sense saber si es juga amb xarxa o ambsense. Vaig haver d’acudir a un especialista (que anomenarem AS) per aclarir-me que “ambsense, àlex, ambsense!”.

Dissabte: un dia que no és laborable però tampoc no és festiu. És el dissabte vital. És l’etapa dissabte. Ja no ets al dijous, encara menys al dimarts. Encara no ets al diumenge, però el tens a tocar de mà. Els seus dissabtes esdevindran diumenges.


Feia temps que no gaudia amb uns llibre com ho fet amb aquests dos. Ian McEwan escriu realment bé. De vegades acabes pensant que el millor d’un llibre –o el màxim que en pots esperar- és que la trama siga interessant. Afortunadament, de tant en tant et van apareixent –amb comptagotes- aquestes joies que et tornen l’autèntic plaer de la lectura.

A la platja de Chesil et deixa un regust amarg. Dissabte et provoca una estima immensa, intensa per la vida.


Ara em toca la novel·la escrita abans de Dissabte –una preqüela?-: Expiació. L’acaba d’editar La butxaca a un preu irrisori. Ja la tinc. Ja us en conte.

2 comentaris :

Begonya Mezquita ha dit...

Veig que has entrat de ple en la narrativa mcEwana, Àlex. Espere que disfrutes ara d'Expiació. I després què?
M'haguera agradat xarrar amb tu durant el sarau del Clot del Moro però vau tocar el dos (tots quatre) ben d'horeta... Una altra ocasió tindrem. Salut!!!

Àlex Andrés ha dit...

Just quan començava la salsa i les batxates i vera i jo ens miràvem de reüll, alhora que localitzava un parell d'aupairs, Manel va dir que no aguantava més, que s'adormia. I ja se sap de la immadiatesa de la xicalla! Només poguérem acomiadar-nos de la gent que pillàvem de camí al cotxe. En fi, espere que ho passàreu d'allò més bé a les soirés del clot.