diumenge, 29 de juny de 2008

La clau al pany, literatura d'estiu

Arriba la calor de l'estiu, torna l'oreig, que diu el poeta. Tots els estius són un estiu, el mateix estiu, com ho diria? L'estiu obert dels anys, la clau al pany.
Amb el temps, però, la consciència ens arriba a pesar i no sabem ésser aigua, o pedres a la sorra.
Mentre espere que els de la llibreria 3i4 em porten l'últim número de la revista Reduccions, retrobe lectures aparcades i l'assaig, la literatura d'idees, els dietaris em són més amables per a les hores llargues que es dilaten cada vesprada de sol. Torna Pla, ara també via virtual, Montaigne i els Essais traduïts per Vicent Alonso i, ara mateix, A contratemps, els escrits de Feliu Formosa dels anys noranta llargs. Uns diaris que edita Perifèric Edicions.
Formosa és un home que conegué bé Joan Vinyoli, és el traductor d'Ibsen, Kleist, Brecht, Bernhard, és el poeta que llegeix Trakl i Heine, Espriu i Pere Quart, Villon i Goethe, és el sabadellenc que estima el teatre, és l'escriptor que busca, a través de les paraules, l'alè per fugir de la por a la mort. Heus ací un poema:

32

Com que ja sé prou coses
de la mort,
conscientment, aïllo
aquest moment.
Vull dir que tinc
en compte tots els altres.
Com que no sé prou coses
de la mort,
inconscientment aïllo
aquest moment,
sense tenir
en compte tots els altres.


D’Al llarg de tota una impaciència

3 comentaris :

Olga ha dit...

Ja tinc les maletes tancades i a la porta. Demà me n'aniré amb el poc equipatge que em permet la companyia aèria i que aquest oratge em recomana.
No m'emporte cap llibre, cap lectura. Me'n vaig verge de lletres.
A la meua tornada però, obriré tots els panys per llegir, a l'ombra fresca d'un arbre, totes aquelles lectures que, al llarg del curs, han anat erosionant la meua impaciència per no tenir el temps de dedicar-m'hi. Tinc les claus.

Begonya Mezquita ha dit...

Au adéu, comence el meu comiat
a tot el temps passat.
Bon vent i barca nova!

Sé però, que no s'estrena un prat,
seguim sent rellogats
a dins una gran cova.
Mil espills, se'm trenquen en la nit
colpegen el meu pit,
i m'omplen d'ais la boca.
I un badall ofega el meu crit
i deixa l'ull humit
i el nas demana: Moca't!

Nova sang arriba al meu cervell
i em sent tibar la pell,
i em torna a la memòria
temps de caça, de peixos i d'ocells,
de joves i de vells...
Però ara és altra història?...
Tot i així, un qualsevol fracàs
em posa en el percanç
del record sense glòria.

No és clar, per tant també és obscur,
tinc davant un mur.
El riure se'm capgira.
L'atzucac em fa fer un atur:
Present, passat, futur...
i un mateix punt de mira.
Veig el blat més tendre que madur,
veig qui mana segur.
El món no avança: gira.

Un forat em torna a donar llum,
un cigar em dóna fum
i una ampolla, empenta.
Cec d'enguany em guie pel bastó,
malfie del color
i de lletra impresa.
Done fe d'aquestes sensacions,
li llence al foc carbó
i retorne als meus trenta.

Au adéu, comence el comiat,
i sóc nou arribat.
NO ME'N VAIG SÓC QUI TORNA!

Ovidi Montllor

Àlex Andrés ha dit...

Jo volguera dedicar l'estiu a tapar mil i un forats de música contemporània. Audicions i llibres sobre la música dels últims 60 anys: el meu coneixement és un autèntic colaor. Pel que fa a la lectura, expiació em tempta. Però el nombre de fulles em para. Em sabria molt mal llegir-me'l malament. Buscaré un bon moment.