diumenge, 8 de juny de 2008

Frank

Una anècdota relativament poc coneguda és l'estada que va fer Robert Frank a València a finals dels 40. El jove Frank, amb la seua jove muller, va viure a la platja de la Malvarrosa amb l'improbable encàrrec de fotografiar toreros. Ja de tornada a Amèrica, va fer la sèrie de fotos que compondrien The americans, una de les icones de la fotografia del XX, ara editat en castellà per La fábrica.
És un misteri com pogué influir aquell episodi valencià en la seua formació fotogràfica i n'han quedat pocs, de documents gràfics. Crec recordar una foto d'un aprenent de torero, fent passades a l'aire amb el capot, en l'arena de la Malvarrosa a l'hora de la posta. O potser me l'he imaginada, la foto: l'objectiu deu ser un 28 mm, o fins i tot un 21; el torero està centrat en el quadre i uns metres darrere d'ell, fent-li rotgle, hi ha un grup de persones que l'observen, a ell i al fotògraf, un grup bigarrat de joves amb camisa blanca i cigarretes entre els llavis, prims, un home panxut assegut a una cadira de boga, una xiqueta descalça als seus peus, dues xicones pàl·lides un poc més lluny. Potser era un jovenet Enriquito Vera i els xics que fumaven eren mon pare, amb Juanillo i el Gordo.
O potser, aquell que no mira ni al torero ni al fotògraf, sinó la promesa d'unes cuixes sota les faldilles de les xicones pàl·lides, no és altre que Vicent Andrés Estellés, comptant mentalment les síl·labes per a una ègloga en castellà.
Un telegrama i un gir bancari fan volar a Frank cap a els Estats Units, on retrata, diuen, el revers del somni americà. Estellés entra a Las provincias i comença el seu testimoni dels soterranis emocionals del franquisme. Enriquito Vera debuta a la plaça de bous de Xàtiva i és un d'aquells toreros que feien pel·lícules i eixien al Hola. Mon pare, Juanillo i el Gordo treballen, tenen fills, envelleixen, moren.

6 comentaris :

Cigonya del terrat ha dit...

O potser Robert Frank vingué a eixa València humida en blanc i negre perquè, anys més tard, el fill del senyor Amadeo, l'amic del Gordo i de Juanillo, que per aquells miserables i pregons anys 40 encara no era més que un desig futur, escrigués, un dia de juny plujós una crònica com aquesta. M'ha encantat, Amadeu. El teu estil trobe que ha millorat molt i molt. :)

Olga ha dit...

M'hauria agradat passejar-me per aquella València en blanc i negre, la mateixa que Estellés va descriure a Coral romput.
M'hauria agradat córrer per la Malvarrosa, al més pur estil de Sorolla, amb una tovallola a l'aire mentre ma mare prenia el sol i el meu germà llegia al diari que Marilin havia mort.
M'hauria agradat saber aturar el temps a cop d'ull com va fer en Frank, amb imatges en moviment.

Ara, m'agradaria saber escriure com tu.
Oi que d'això se'n diu enveja?

Amadeu Sanz ha dit...

Begonya, això que l'estil ha millorat m'ho prenc com un compliment :)
Olga, veig que ets coneixedora de Frank. La foto de la platja que descrius, anava a posar-la per il·lustrar el post. És una meravella, com totes les de The americans.
Hi ha un altre fotògraf al qual admire i que, tot i ésser d'una altra generació, d'un altre país, i tindre un estil del tot diferent, té unes fotos meravelloses de les platges: Martin Parr.

Amadeu Sanz ha dit...

O aquesta altra

Begonya Mezquita ha dit...

Ei, has enllaçat dues vegades la mateixa foto?

Amadeu Sanz ha dit...

No. És que cal trobar les set diferències :P