dissabte, 14 de juny de 2008

Gonzalo Anaya i les palmeres centenàries.



Conec un oasi enmig d'un desert d'asfalt, dues processons de palmeres enormes, espectaculars, com diria Àlex, que qualsevol govern amb trellat es cuidaria com un tresor de la memòria i del patrimoni.
Tots els amics de Panxampla hi passegen cada dia. Entre gossos, palmeres i persones s'hi combinen tota mena d'elements de comunicació i d'integració en el paisatge urbà del costat més pijo de Russafa. La llum de les vesprades de juny és un miracle enmig de la ciutat de València. I els matins veuen com l'ombra de les palmeres es reflecteix, elegant, en les lloses del passeig. S'hi respira bé, s'hi està bé.
Ara les obres del metro amenacen d'arrancar-ne cinquanta. Les tornaran a plantar després? Les mateixes o d'altres de segona o tercera divisió? Qui ho assegura? Tornaran a arrelar amb la mateixa força? Bah, a ells què!
Proposaria un canvi de nom: Avinguda de les Palmeres en comptes d'Antic Regne. Ja en foren uns quants, de noms, com apuntava ahir Martí Domínguez al Quadern d'El País: 14 d'abril, Maria Eugènia, José Antonio (que algun despistat diu encara). Noms que batejaren al llarg dels anys aquest quilòmetre llarg de verd mediterrani que ara veu perillar la seua vida.
Com les palmeres de l'avinguda, aniran desapareixent un a un els somnis d'un poble que no ha sabut evitar tants fracassos. Som fills de l'oblit i desconfiem seguit seguit del nostre veí mateix, del nostre germà, del nostre amic. Ens han injectat massa anestèsia al plat de calent. I tot va igual.

Ahir mateix vam acomiadar una bella palmera quasi centenària, Gonzalo Anaya, un arbre resistent com pocs que se n'ha anat amb els ulls plorosos de veure tants desgavells en el món de què ell era emblema i ressort. Se n'ha anat suspés en un enfilall d'interrogants que planegen damunt l'àmbit de l'Educació, amb lleis de paper fosc que afavoreixen sempre l'escola privada, amb la posada en marxa de programes inútils que condueixen l'alumnat al fracàs més estrepitós, amb decrets de noves assignatures impartides en llengües desconegudes. Tant de menyspreu no cap en l'ànima de les persones.
Proposaria, com a mesura de pressió, que ens lligàrem a cadascuna de les cinquanta palmeres que volen emportar-se. Quan arribe la piqueta, que se'ns emporten al dipòsit de cadàvers ensumant el perfum de la fusta datilera. Qui s'apunta? A veure què.
Panxampla ja ha començat una vaga de fam. Deu haver escoltat alguna cosa que, des d'ahir, no ha volgut tastar ni una boleta de pinso, ni un tros de pa.

4 comentaris :

Àlex Andrés ha dit...

Com sap l'amic panxampla! Per cert... l'avinguda es diu "antic regne"? Juraria que ara és diu "regne". Pel que fa als noms de places i carrers, jo sóc un resistent perquè pense que els canvis es fan amb molta mala idea. encara dic "antic regne", "plaça del país", etc. M'esforce en "plaça roja" -per plaça tetuan- però no m'acaba d'arrelar.

La mort de l'Anaya ens hauria d'obligar a revisar moltes de les seues propostes. Però no només les que extrauen els mitjans. Sinó les més canyeres. Moltes vegades, desfeta rere desfeta, som nosaltres mateixos qui acabem descafeïnant-nos. I malament anem. El gonzalo anaya és un exemple del contrari.

Algú recorda "el carrer de la palmera"?

Amadeu Sanz ha dit...

Coneixia el Gonzalo Anaya des de fa mil anys. Vivia prop de casa i comprava El País, cada matí, al quiosc on ja no el compre més. També l'Enric Valor me'l trobava a les mateixes hores pels mateixos carrers.
Tots dos anaven ben justets i, dels tres, crec que jo era el que anava més tipet.
Si no vaig errat, el carrer de la palmera és el carrer Julio Antònio, entrant des de la plaça Espanya cap a el carrer de l'Estrella i l'estació del Nord. Però no sé a què et refereixes, Àlex.

Àlex Andrés ha dit...

Realment no em referia a res, amadeu. Divagava. Unia noms dels carrers i palmeres. Sí, crec que és julio antonio, però sempre ha sigut "el carrer de la palmera". Per cert que la van canviar. L'autèntica estava totalment tombada, la recordeu? era estupenda. tenia la copa cap per avall, fent una mena d'f i caia al terrat d'una finca. La d'ara és una palmereta sense glamour. Com les que li col·Locaran a la bego.

Begonya Mezquita ha dit...

Avui mateix he vist la palmera del carrer Júlio António, Àlex Recordava aquella altra, llarga, vinclada al terrat de les cases de l'altra vorera, torta, solitari esclat de focs d'artifici enmig de l'urbs. La d'ara no té tanta virtut. Què hi farem.
Per cert,Amadeu, per què ja no compres el diari en aquell quiosc?