divendres, 14 de setembre de 2012

Inici de curs

 Avui divendres ha començat el curs de secundària al País Valencià. Encara que ho expressaríem millor de la següent manera: avui divendres ha començat un nou curs. No serà aquest un text sobre les retallades absurdes que hem patit, que patirem i que deixaran el nostre alumnat amb una menor preparació i, per tant, en una situació de major fragilitat i vulnerabilitat. No. Avui volia parlar de les tones (per buscar alguna unitat de mesura) d’expectació generades per mestres i alumnes en els darrers dos dies.

 Ahir dijous, al claustre d’inici de curs, es donaven les darreres instruccions i es lliuraven els horaris. Tothom qui es dedica a l’ensenyament sap que aquest full, on es detallen els dies i les hores on atendràs els diferents grups, és el símbol inequívoc del començament, ara sí, del nou curs. Tot es concreta, pren cos, agafa realitat, respira, comença a existir.

 Mentre tot el professorat mira aquest full màgic i comença a previsionar el futur (dues guàrdies seguides, tindré tercer A dilluns de vesprada, a veure com cauen les festes...), l’alumnat està també neguitós i expectant pel que li espera a l’endemà. Encara tenen menys informació, a aquestes altures, que els mestres i el seu futur immediat està més indefinit: no coneixen tutors, companys i mestres concrets, no saben amb seguretat les optatives, etc... Què passarà demà divendres?

 Avui al matí, tot el pati de l'institut era ple d'alumnat desitjós d'entrar a conéixer el seu tutor/a, horaris, etc. Mentrestant, avui al matí, dins de l'institut, el professorat repassava nerviós els seus fulls, les aules, guixos, fitxes, llistes d'optatives, mirava el rellotge, saludava ex-alumnes, coneixia nous companys....

 Potser, simplement, em faig major i ja tot m’emociona. Però no deu ser això, atés el comentari d’un company aquest matí enmig de la riuada d’alumnat que entrava amb un gran somriure a la boca: “jo és que ja duc molt de temps en açò: ja no sent cap cuquet”. Doncs jo en duc tretze o catorze i no crec que vaja d'uns anys més. Serà, doncs, les dues coses: em faig major i, en fi, sóc així. Però em sembla d’una bellesa infinita pensar aquestes dues grans bosses humanes (mestres i alumnes), separades físicament, però curulles d’una emoció i una expectació totals. Ja sé que alguns mestres i alguns alumnes ahir i avui hauran estat maleint el món però no trobaran espai en aquestes línies per a ells. 

 La clau,  a ningú no se li escapa, és la incertesa. Una fantàstica incertesa. Ningú no sap com anirà enguany, quines coses passaran, quines bronques, quines abraçades, quins fracassos, quins viatges, quins riures, quines troballes personals... viurem. Avui divendres 14 de setembre de 2012 tot és possible entre gairebé 800 persones d’un únic institut (multipliqueu). Amb una mica de paciència, de treball, d’estima i de confiança mútua pot arribar a ser un gran any on tindrem les experiències humanes més intenses i boniques possibles. Paga la pena, de totes totes. 

 Malgrat tot: Benvingut, Curs 2012-2013