La música als instituts
Poc m’ha durat l’alegria d’inici de curs: quinze dies justos!
Com deveu saber, el tal Wert acaba de treure un esborrany de llei educativa. Una altra, saps! Com no podia ser d’una altra manera: és una llei totalment destarifada. Aquest home em recorda molt al Font de Mora: va com a rampells. Fa tota la sensació que es deu alçar un dia del llit, inspirarà fons i deixarà anar una idea: mmmmmmenxinés, mmaferlamàlamúsica. Sembla que fa uns dies arribà a dir que la música i la plàstica distreuen l’alumnat. És un argument tan marcià que donaria pena si no donara angúnia. La mateixa angúnia que dóna no viure en un país normal on el màxim responsable d’educació o bé no diu (encara que pense) aquestes coses o, si les diu, algú el fa dimitir. Sé que l’esborrany dóna per a molt, però permeteu-me que em mire el melic.
Una de les coses que suprimeix és el batxillerat escènic que, com sabreu, és una branca del batxillerat plàstic. És una mesura totalment absurda tant des del punt de vista pedagògic (per què no pot tenir aquest alumnat una preparació més adient als seus futurs estudis superiors?) com econòmic (la quantitat d’instituts que l’ofereixen és molt reduïda: l’estalvi ha de ser ridícul). Per a major glòria de Wert, l’institut on treballe imparteix aquest batxillerat des de fa exactament dues setmanes!
També suprimeix l’optativa de música de quart d’ESO. Amb l’amplitud de mires que caracteritza el ministre deu haver pensat “això pa què aprofita? Instrumentals, instrumentals”. Jo li podria dir que al meu centre la solen cursar entre 40 i 50 alumnes. De manera voluntària! Li ho podria dir, però no sembla tenir la capacitat d’escolta molt desenvolupada. Poca música deu haver estudiat aquest home.
Ras i curt: la música perdrà tota l’optativitat i romandrà en l’obligatorietat. I això m’entristeix profundament. Em consta que aquesta mesura va contra mi, contra la meua persona. Després de treballar tant en crear aquesta pedrera d’alumnat que busca les optatives de música, només puc prendre’m aquesta mesura del ministre com un atac personal.
Una de les coses que més m’omple d’orgull professional i personal és el fet que cada any 40 o 50 alumnes trien voluntàriament l’optativa de quart. Insistiré en l’obvietat: ho trien lliurement. No ho necessiten per als seus estudis posteriors (cicles o batxillerat) però decideixen estar-se tres hores setmanals treballant qüestions musicals. Igualment passa amb l’optativa de música de batxillerat o el mateix batxillerat d’arts escèniques. Diràs que el que molesta és just això: l’optativitat, la tria, la no-direcció. Com menys coses puga triar l’alumnat, millor. Visca l’homogeneïtat! És un concepte tan allunyat de qualsevol pedagogia normal... Després voldran estudiants imaginatius, creatius, amb personalitat, amb capacitat resolutiva, als quals donar premis. Sí, home, i què més. Ben mirat, si algun/a alumne/a és capaç de reeixir dins d’aquest futur sistema educatiu hiperdirigista (i mira que l'actual ja ho és) mantenint la seua creativitat intacta (ni que siga simplement viva) serà un/a superalumne/a. Això sí, que no vaja a països normals amb sistemes educatius normals (fixeu-vos que no dic alternatius ni progressistes ni avançats...no, no, simplement normals) perquè se’l menjaran.
Tan lluny com el 23 de setembre passat, i per consulta popular, Suïssa decidia incloure la formació musical en la seua constitució.
Caldrà recuperar com siga l'alegria. Com podria haver dit el músic Silvio Rodríguez: ara només queda lluitar i gaudir. Caldrà posar-s'hi.
Com deveu saber, el tal Wert acaba de treure un esborrany de llei educativa. Una altra, saps! Com no podia ser d’una altra manera: és una llei totalment destarifada. Aquest home em recorda molt al Font de Mora: va com a rampells. Fa tota la sensació que es deu alçar un dia del llit, inspirarà fons i deixarà anar una idea: mmmmmmenxinés, mmaferlamàlamúsica. Sembla que fa uns dies arribà a dir que la música i la plàstica distreuen l’alumnat. És un argument tan marcià que donaria pena si no donara angúnia. La mateixa angúnia que dóna no viure en un país normal on el màxim responsable d’educació o bé no diu (encara que pense) aquestes coses o, si les diu, algú el fa dimitir. Sé que l’esborrany dóna per a molt, però permeteu-me que em mire el melic.
Una de les coses que suprimeix és el batxillerat escènic que, com sabreu, és una branca del batxillerat plàstic. És una mesura totalment absurda tant des del punt de vista pedagògic (per què no pot tenir aquest alumnat una preparació més adient als seus futurs estudis superiors?) com econòmic (la quantitat d’instituts que l’ofereixen és molt reduïda: l’estalvi ha de ser ridícul). Per a major glòria de Wert, l’institut on treballe imparteix aquest batxillerat des de fa exactament dues setmanes!
També suprimeix l’optativa de música de quart d’ESO. Amb l’amplitud de mires que caracteritza el ministre deu haver pensat “això pa què aprofita? Instrumentals, instrumentals”. Jo li podria dir que al meu centre la solen cursar entre 40 i 50 alumnes. De manera voluntària! Li ho podria dir, però no sembla tenir la capacitat d’escolta molt desenvolupada. Poca música deu haver estudiat aquest home.
Ras i curt: la música perdrà tota l’optativitat i romandrà en l’obligatorietat. I això m’entristeix profundament. Em consta que aquesta mesura va contra mi, contra la meua persona. Després de treballar tant en crear aquesta pedrera d’alumnat que busca les optatives de música, només puc prendre’m aquesta mesura del ministre com un atac personal.
Una de les coses que més m’omple d’orgull professional i personal és el fet que cada any 40 o 50 alumnes trien voluntàriament l’optativa de quart. Insistiré en l’obvietat: ho trien lliurement. No ho necessiten per als seus estudis posteriors (cicles o batxillerat) però decideixen estar-se tres hores setmanals treballant qüestions musicals. Igualment passa amb l’optativa de música de batxillerat o el mateix batxillerat d’arts escèniques. Diràs que el que molesta és just això: l’optativitat, la tria, la no-direcció. Com menys coses puga triar l’alumnat, millor. Visca l’homogeneïtat! És un concepte tan allunyat de qualsevol pedagogia normal... Després voldran estudiants imaginatius, creatius, amb personalitat, amb capacitat resolutiva, als quals donar premis. Sí, home, i què més. Ben mirat, si algun/a alumne/a és capaç de reeixir dins d’aquest futur sistema educatiu hiperdirigista (i mira que l'actual ja ho és) mantenint la seua creativitat intacta (ni que siga simplement viva) serà un/a superalumne/a. Això sí, que no vaja a països normals amb sistemes educatius normals (fixeu-vos que no dic alternatius ni progressistes ni avançats...no, no, simplement normals) perquè se’l menjaran.
Tan lluny com el 23 de setembre passat, i per consulta popular, Suïssa decidia incloure la formació musical en la seua constitució.
Caldrà recuperar com siga l'alegria. Com podria haver dit el músic Silvio Rodríguez: ara només queda lluitar i gaudir. Caldrà posar-s'hi.
1 comentaris :
I la religió? Quan llevarem la religió?
Publica un comentari a l'entrada