dimarts, 2 d’octubre de 2012

Conversa a Sicília

Però potser cada home no és home; i no tot el gènere humà és gènere humà. Aquest dubte t'escomet, sota la pluja, quan tens les sabates foradades, i ja no hi ha ningú en particular que t'ocupi el cor, ni vida teva particular, res de fet i res per fer, res per témer, res per perdre, i veus, a l'altre cantó de tu mateix, el carnatge del món. Un home riu i un altre home plora. Tots dos són homes; aquell qui riu també ha estat malalt, està malalt: i, amb tot riu perquè l'altre plora. Ell pot destruir, perseguir, i un que, en la desesperança, el veu que riu, en els diaris, en els comunicats dels diaris, no va amb aquest qui riu encara que plori, en secret, amb l'altre que plora. I no cada home és home, llavors. Un persegueix i l'altre és perseguit; el gènere humà no és tot el gènere humà, sinó aquell, només, que és perseguit. Mateu un home; i serà més home. I així, doncs, és més home un malalt, un afamat: i més gènere humà el gènere humà dels morts de fam.

Elio Vittorini, Conversa a Sicília. Edicions 62.
Trad. Maria Aurèlia Capmany.