diumenge, 10 d’octubre de 2010

Samsa

El Gori sabia que el fet de viatjar li permetia de mantenir la distància emocional considerada suficient per sentir-se un home lliure. De ben menut ja havia intuït que la tendència a l’escapada li conferia una certa garantia d’independència, raó per la qual s'escapolia sovint. L’autodomini anava creixent a mesura que ell també ho feia, de manera que per sí o per no, qualsevol motiu era prou per fugir del seu poble.

Aquell nen esmunyedís esdevingué un jovencell solitari i escadusser, apassionat dels atles i de les guies michelín. Així, en creuar la ratlla que li atribuïa la majoria d’edat, el xicot es va fer amb un permís de conduir i el certificat d’aptitud professional, fins al punt que d’aquella debilitat en féu la seua ocupació. Vuit hores reglamentàries conduint un autobús de línia estatal no abastava la seua determinació més íntima, per la qual cosa es va decidir a emplenar el temps d’esbargiment tot fent de traginer de mercaderia urgent. Fins i tot havia començat un curs per correspondència que l’acreditaria com a agent comercial per si la companyia de transport per a la qual treballava feia fallida o l’acomiadava; tal i com estaven les coses no es podia arriscar a engrossir la llista d’aturats. Qualsevol treball que el fes tancar la porta de casa amb pany i clau era satisfactori. Ell mirava de tenir l’obligació sempre allunyat de la gent que coneixia.

N’estava tip. Havia arribat a aquell punt rebel perquè no podia suportar la hipocresia que dominava les relacions entre els veïns del seu poble, la brutícia a què tothom s’havia acostumat i que reblia les escletxes, la corrupció dels governants, la descomposició de l’aire, la ferum d’animal, la grolleria, la sentor a excrements i a pixum per les cantonades, la putriditat ciutadana. Per aquestes i unes altres raons va dedicar la seua vida, nit i dia, al treball. Travessar la frontera del terme havia esdevingut una necessitat vital. I negar-se les estones d’oci, una obligació.

Els caps de setmana i els períodes de vacances obligatòries, quan fluixejava el repartiment de mercaderies o els turistes ja havien arribat a les destinacions corresponents, el Gori s’atrinxerava a casa i arribava a creure’s un veritable anacoreta. Arrecerat, pregava perquè els dies feiners tornaren aviat.

Diàriament, abans d’anar a dormir, repassava la col•lecció de vídeos Around the World in 80 Treasures, i d’altres antologies viatgeres que havia anat compilant al llarg dels anys. I una vegada ajocat entre els llençols, i amb la llum apagada, repetia com una oració el poema espriuà amb què s’identificava plenament. Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella tan salvatge terra, i com m’agradaria d’allunyar-me’n... I així, cada nit, fins que s’adormia amb l’esperança de conéixer algun dia gent neta, noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç.

Un mal dia de tardor d’aquestos en què la gota freda desdibuixa el cel, el Gori no pogué alçar-se del llit per anar a treballar perquè havia caigut en un estat febril que li agullonava tot el cos. Amb les galtes enceses i xop de suor, notava com el dolor li anava trencant l’esperança d’anar a la feina. De sobte, per un moment, va creure que el seu pit s’empedreïa i que les cames es tornaven més i més fibroses fins arribar a tenir un aspecte quasi metàl•lic. A poc a poc sentia com una closca li anava prement el cor, entre les espatlles i el pit, i la respiració fatigosa li impedia de fer una altra cosa que no fos panteixar. En abocar-se del llit a terra va prendre consciència de la tragèdia i li vingué a la memòria la imatge kafkiana d’un altre Gregori esdevingut insecte. Aquest va ser el seu darrer pensament, després començà a giravoltar la cambra amb un batuda d’ales desesperada. La imperícia, però, en l’art de volar el feia anar a bacs contra les parets i els mobles. Li atreia la llum de la finestra, tant com aquella que el sol matiner projectava i reflectia a l’espill del tocador.

Mentre volava era feliç, tant com ho havia estat als seus viatges fugissers i que ara ja no recordava. No en tenia, de records humans, només sentia el plaer animal de sentir-se lliure. El vol brunzent i agitat es va veure aturat en sec. Un cop ferm el va estavellar contra la finestra. Algú havia agafat la maneta de plàstic que ell tantes vegades havia fet servir per esventrar mosques i, tot d’una, el va rebentar contra el vidre. Va romandre esclafat contra ell el temps just per embadalir-se amb la darrera imatge que els seus ulls, des de feia unes hores polièdrics, reproduïen: la imatge més bella que mai havia tingut temps de copsar. El paisatge sentimental, l’arbreda perduda que sempre havia cercat i que, fins aquell moment, no havia sabut que era front a la seua cambra: el bosc esmorteït al cim del turó que abraçava el seu poble.

6 comentaris :

Príncep de les milotxes ha dit...

Llàstima d'ales i d'èlitres, ;)

Queti B. ha dit...

Gràcies.
Un bes

Manel Rodríguez-Castelló ha dit...

Bien! Ja ha passat la xafogor estival, ja tornem a la literatura pura i dura. Estimada tardor de primers freds i pluges, estimades finestres que com la O són el principi de tot.

Olga Gargallo ha dit...

Príncep, princesa, rei, gràcies pel vostre recolzament literari.

Salut i república!

Montserrat Brau ha dit...

És molt bonic!
M'ha agradat molt aquesta frase: "Un mal dia de tardor d’aquestos en què la gota freda desdibuixa el cel". Hi pensaré aquests dies (ara que ja està canviant el temps) i miraré d'acabar-la feliçment cada tarda.

Olga ha dit...

Me ha encantado!