Formigues
Quan vaig arribar al despatx, de tornada de les vacances, les formigues hi havien fet niu. Àvides de treball, de terra i de llar, havien solcat el xapat de la reduïda estança i un cavalló negre i marró, un llomet de terra fosca s'estenia a la vora de la taula, a prop de la paret. Amb l'ajuda de Pilar, la dona que cada dia renta la cara al centre on treballe, vam fer desaparéixer tota la feina feta per aquelles bestioles mínimes, aquella brigada d'insectes socials que potser havien vingut a aprendre alguna cosa, llavors mig mortes, agombolades ja entre els pèls de la granera i la pols de l'estiu. El curs ha començat 15 dies després d'aquella sobtada aventura. 
Ara les trobe a faltar.
7 comentaris :
Pobretes meues!
No t'amoïnes, que el vint-i-tres de juliol, acabat el curs, hi tornaran.
Pensa que sempre acabem per desfer el que unes altres fan. La feina del matalafer, fer i desfer!
Benvinguda.
Les de ma casa, amb aquesta pluja, també han plegat ja i han fet, per fi, vacances.
És una manera d'encetar el curs amb nostàlgia. Enyor de l'estiu, del lleure, fins i tot de les formigues.
Encara no t'ho havia dit? M'encanta el teu post.
Salvat Papasseit, un dels meus preferits!
Heus ací que en Papasseit tenia raó...
Publica un comentari a l'entrada