dimecres, 29 de juliol de 2009

Guanyar

Al bell mig de l'horta nord, deixant enrere albuixech i enfilant cap a roca, anàvem els meus fills i jo a bord del zafira sentint l'ovidi. Tot de sí senyor, perquè vull i feres ferotges (i més senyora I MÉS). El meu major em preguntà pel significat de les lletres. I jo, en lloc de despistar-lo preguntant-li per les nòvies a l'escola, trie el camí dels pares conscients i militants. No sé si heu provat mai d'explicar-li el perquè vull a un nen de sis anys. No ho proveu: us endinsareu en un atzucac. O encara pitjor: trobareu una eixida inesperada.

Un cop deixat anar un franco, un tio xungo, i alguna cosa referent amb fer el que hom vol i no el que ens dicta algú, anava jo llançat. Alhora que creuava roca per anar fins l'alqueria del vicent martí a per les seues tomaques glorioses, vaig explicar-li molt breument que feia molts i molts anys (l'èmfasi en la llunyania resulta fonamental per al meu nano) ací hi hagué una guerra. El pare de la iaia hi va ser. Vaig mirar pel retrovisor a veure què. I el què arribà en forma de pregunta: papà: eixa guerra també la vam perdre?

Dit amb aquella claredat i amb aquella veueta aguda del meu major. Demolidor. Vaig apartar la mirada del retrovisor. A veure què.