diumenge, 12 de juliol de 2009

Plaers infantils I

Conviure amb xiquets et dóna l'oportunitat de redescobrir (o descobrir) grans plaers:

Un d'ells és la nocilla. Poder fer-te una llesqueta de pa amb nocilla (nutella des del meu viatge a Torí) o, darrerament, de manera descarada amb cullereta és un plaer que diràs que necessites de xicalla per casa com a coartada.

Un altre és pintar. I no parle de res relacionat amb la creació. No, parle de pintar, d'acolorir. Recorde asseure'm amb el Manel i acolorir tots dos un full d'aquells que porten alguna figura per omplir de colors. El goig hipnòtic d'omplir el blanc amb llapisseres de fusta, tranquil·lament, la mirada perduda. Sense presses, sense cap objectiu.

Escoltar mil vegades el mateix cd barreja el plaer amb la manca d'opció. Però és cert que quan acceptes la realitat (des de meitat de maig haurem sentit el cd dels Manel no menys de cent vegades) comences a traure'n partit. Per una banda tens el plaer de la descoberta, de la curiositat. Després comences a poder aprofundir en la capacitat de l'escolta. Les repeticions, les variacions, els canvis d'accent, cantar la veu principal i les secundàries -i el que fa la tuba, i el trombó, i el clarinet-, la construcció de crescendi, etc. I per últim, i com a conseqüència dels anteriors, arriba fins i tot l'opció creativa i et llances a fer altres veus. Primer, insegur, cantes a terceres. Després et desmelenes (amagueu el somriure, bandarres) i fas pur contrapunt (canten de puta mare, que fan cant coral).

(continuarà)

2 comentaris :

Begonya Mezquita ha dit...

mmm, nosilla, que merendilla!


m'agrada veure't (llegir-te) així de creatiu, home orquestra.

Olga ha dit...

Compartisc plenament amb tu el plaer per la nocilla i també el fet de preparar una bona coartada. Tot i que vaig conéixer la nutella a les creperies parisenques, amb tot el glamour pertinent, i encara més, el seu sabor d’avellana és molt més intens, m’estime més aquella. Animal de costums!

Jo també he re-descobert, a l’etapa nodridora, plaers ja oblidats com el de fer clots a la platja i colgar-m’hi. I un més gran encara: fer torres i columnes salomòniques al més pur estil xorigueresc, a la vora de la mar, tot deixant caure a poc a poc la sorra mullada per entre els buits que deixen els dits premuts pel puny.

Un post molt dolcet. Pintura, música i pastisseria. M'agrada el teu estil.