Les delícies de juliol

Juliol, amb les seues basques i ponentades, les orxates i les agradoses nits a la fresca, sempre ha estat el meu mes favorit per llegir, i m’atreviria a dir que per a qualsevol cosa. Em tombe al llit, ben fresquet, amb poc o gens de roba i, a vegades, si les obligacions familiars m’ho permeten i la lectura s’ho mereix, em passe del matí a la nit amb un llibre. Si el llibre és de butxaca, és a dir, que no pesa, l’enlaire amb una mà, o amb les dues, i me’l llig a mos redó. Si és de tapa dura o massa gruixut per a sostindre’l una bona estona, improvise un cadafal sobre la panxa –ja cadafalesca per ella mateixa–. Actualment, el gruix que fa La muntanya màgica, combinat amb les adipositats pròpies de l’edat, em permeten sostindre un llibre de mil pàgines i tapa dura a l’alçada dels ulls. D’aquesta manera, no cal que me menege més que per, de tant en tant, enrotllar un cigarret, beure aigua o alleugerir la bufeta.
Sempre m’agrada començar la sessió estival amb alguna lectura lleugera, com per anar escalfant-me. Així, de moment, m’he cruspit la tercera part del Millenium -que ni decep ni sorprén ja–, La bella dorment de Ross Macdonald –brutal fins a l’extenuant final–, les tres últimes del Ripley de la Higsmith –el mal de llegir-les seguides és que la Highsmith es passa cada novel·la resumint-te les anteriors, la qual cosa arriba al seu paroxisme en la cinquena, on te torna a contar les quatre precedents–, i la decebedora Nocturna, de Guillermo del Toro i Chuck Hogan –ni se vos acudisca aquesta última.
Ara acabe de mamprendre Vida i destí, de Vassili Grosmann, i pel que porte llegit, fa cara de ser la lectura de l’estiu, de manera que no sé si gosaré, en acabant, amb la relectura de La muntanya màgica, que de tant de tindre-la a sobre m’havien vingut ganetes. També tenia en cua La Ilíada. Ja veurem. Al final em tornaré a llegir Kim, em sembla; potser ho intente en anglès, que me la vaig pillar en una edició de la Penguin per dos o tres euros a la Fnac.
De Vida i destí hi ha algunes sentències del narrador que em fan nosa i em tallen el ritme. Per exemple aquesta, que ja ens salta a la cara des de la primera pàgina: “La vida s’extingeix allà on hi ha l’afany d’esborrar les diferències i les particularitats mitjançant la violència.”
El context de la frase és la descripció d’un camp de concentració alemany i, sens dubte, quan un pensa en un camp de concentració se li acudeixen judicis semblants. Per remuntar-nos en la línia on els crítics solen inserir aquesta novel·la, en la nissaga de Guerra i pau o Doctor Givago, tant Tolstoi com Pasternak se serveixen de personatges tan reflexius i enraonats com Pere o el mateix Givago per deixar-los que expressen judicis sobre els esdeveniments, íntims o històrics, que segurament poden atribuir-se sense objeccions als seus autors. La ficció em sembla així més fluïda i la ideologia que subjau a la interpretació dels fets, més decorosament exposada. Ja sabeu que, a vegades, sóc el Doctor Filiprim.