dissabte, 4 de juliol de 2009

Sac de gemecs

Fa ja setmanes que, empès per no sé quin obscur presagi, va desaparèixer del barri, i del banc on solia dormir des de les vuit del vespre fins a ben entrat el dia, un singular Diògenes que es feia dir José Pérez, havien nascut (sic) a Montortal, era exparacaigudista i aprofitava les poques hores de mitja sobrietat i les moltes d'embriaguesa completa per cagar-se en déu, el món, la mare que el va parir i tot el que passés per allà. En els breus parèntesis entre dues malediccions, ja ben borratxo, s'aplicava també a bufar una vella harmònica i raucar unes melodies espantoses que posaven la carn de gallina. Els seus renecs m'han acompanyat dos colps al dia, mentre passejava Panxampla, durant un grapat d'anys. El gos també en deu haver notat l'absència, perquè el seu olfacte insaciable, ignorant del perill a què s'exposava, sempre es parava a ensumar-lo. Privats d'aquest sac de gemecs, ara recorrem els primers trams de la Gran Via com si travessàrem un lloc irreal assetjat per la fúria del trànsit rodat, les primeres basques serioses, les infinites trinxeres excavades per justificar alguna obra, unes escultures que algú ha deixat abandonades al mig del passeig per fer-hi prosperar el rovell, la pols i les acrobàcies pixaneres dels gossos, eixams de mosques apegaloses, tot allò que ocultava la veu ronca del rebel vençut de Montortal i que sempre és opac als devots de Santa Rita, patrona dels impossibles. És com si d'aquest buit hagués emergit la ruïna d'un jardí que alguna vegada degué ser net i saludable, aquest erm que les larves de VIPs embruten més que gossos i passavolants, aquell monument a la nàusea dedicat al pobre don Teodor Llorente que pena a l'ombra dels quatre magnoliers gegants. Pel forat que ha deixat el batraci de l'harmònica, l'etern udolador, vell soldat en caiguda lliure, aquest matí han aparegut a la irrealitat del passeig unes fantasmes: quatre dones assegudes en sengles bancs equidistants, cadascuna amb un gos a la falda, mirant el buit, com espantant-se els darrers batecs d'un somni, angles d'un quadrat irreal i perfecte, figures d'una pintura de Hopper. Si el passeig s'ha omplert d'estranyesa i fantasmes per esdevenir terra d'enlloc, potser és que el de Montortal, trontollant i bufant l'harmònica, ha descobert un lloc més amable on les coses mantenen certa consistència. Estic segur que un dia o altre Panxampla i jo trobarem el camí que hi mena i tornarem a sentir els renecs, la ira dels justos.



3 comentaris :

Olga ha dit...

Espere que la cerca d’un racó més acollidor haja estat el motiu de l’exparacaigudista per canviar d’habitat. No m’agrada pensar en la remota possibilitat del desallotjament per part de l’ajuntament, tal i com vénen fent de lluny a d’altres barris menys cèntrics. Tal vegada els veïns de l'Eixample, emprenyats amb els gemecs del sac, ho han comunicat, prèvia instància, a la Rita. No vull ni pensar que el de Montortal haja estat agranat literalment pel servei de neteja del districte número dos de la ciutat de València.

Begonya Mezquita ha dit...

Una pieeeeeeeeeeeedra en el camiiiiiiinooooooooo me eeeeeennnnnseeeeeeeññññññññññññóóó que mi destiiiiiiiiiiiiinooooooo...
Un dia vam trobar la seua harmònica en un tros de jardí de la gran via i vam anar a deixar-la sobre el banc de fusta on dormia, sigilosos. Encara es va desèrtar i ens va bonegar pensant-se que el que volíem era furtar-li-la.

Begonya Mezquita ha dit...

despertar, sorry!