dissabte, 20 de novembre de 2010

Entrevista amb Diane Ravitch a Good

Reproduisc la primera part de l'entrevista amb Diane Ravitch que acaba de publicar Good. Crec que és molt interessant i sumaritza els seus punts de vista dissidents sobre l’actual corrent reformista als EEUU. Aquest corrent carrega contra el professorat, en general, i els seus sindicats, en particular, i els culpabilitza de l’estat ruïnós del seu sistema educatiu.
Good és, alhora, una publicació impresa i un web a internet amb una orientació, més o menys, progressista, sobre tot en temes d’ecologisme. Promou la participació activa i la responsabilitat dels ciutadans en la vida democràtica i jo diria que són obamistes, si se’m permet la llicència, amb tot el que això significa de bon rotllet, gust pel disseny exquisit, fascinació per les noves tecnologies i per tot allò que siga aparentment trencador i reformador. Sempre té coses interessants o, si més no, curioses, i destil·la optimisme i positivisme. En el debat sobre la reforma del sistema educatiu ha donat molt d’espai als punts de vista dels reformadors, i sempre ha posat de relleu els èxits de determinades escoles charter i l’actitud i implicació de personatges com Bill Gates o Mark Zuckerberg, la qual cosa entenc que la posiciona com a part activa en la difusió d’aquestes postures antisindicals, liberalitzadores i contràries al sistema públic.
Diane Ravitch és l'autora del llibre The Death and Life of Great American School System: How Testing and Choice are Undermining Education, (Vida i mort del Gran Sistema Escolar Americà: Com l’avaluació i la lliure elecció estan minant l'educació), que ja vaig comentar ací.
L'experta en educació, autora i professora de la Universitat de Nova Iork (NYU), Diane Ravitch, creu que la vida dels estudiants hi conté molt més que els resultats de les seves proves. El seu llibre més venut, The Death and Life of Great American School System: How Testing and Choice are Undermining Education situa les posicions de Ravitch com una de les crítiques més obertes de l'actual onada de reformadors de l'educació. El més interessant a destacar és que els seus punts de vista actuals suposen un marcat allunyament de les creences que tenia en la dècada de 1990, quan treballava com a assistent del secretari d'educació, tant amb el president George HW Bush, com amb el president Bill Clinton. Ravitch comparteix amb nosaltres la seva recepta per a millorar el rendiment acadèmic a les escoles de la nostra nació.
GOOD: Si la llibertat d'elecció d'escola per part dels pares és el camí equivocat, perquè està al centre del debat actual sobre la reforma de l'educació actual?
Diane Ravitch: La lliure elecció d'escola s'ha convertit en un fenomen en gran part pel suport que rep de gent increïblement rica i poderosa. En realitat, no tenim cap evidència que l'elecció d'escola millore l'educació per a la majoria dels nens. El millor exemple que tenim de llibertat d'elecció d'escola, i de com afecta això a les escoles de les ciutats és el de Milwaukee, que ha tingut lliure elecció d'escola més temps que qualsevol altre lloc als Estats Units. Es va iniciar un programa de xecs escolars el 1990 per la qual cosa hi ha hagut cupons durant 20 anys, i escoles “charter” des de fa gairebé 20 anys. Hi ha prop de 20.000 nens a Milwaukee amb xec escolar, uns 17.000 en “charter” i uns 82.000 es troben a les escoles públiques normals. Així que aquesta és una ciutat que té un pròsper sector d’escoles de lliure elecció i, per eixe raonament, hauria de ser la ciutat amb la millor estadística d’èxit escolar del país, tanmateix no ho és. És una de les ciutats amb un rendiment escolar més baix.
El 2009, Milwaukee va decidir participar en les proves nacionals que va dur a terme el govern federal. Va ser una de les ciutats amb més baix rendiment del país i els nens afroamericans a Milwaukee, que són l’objectiu de tot això de la llibertat d'elecció d'escola estan rendint realment per sota dels nens afroamericans de Mississippí, Louisiana i Alabama.
El pensament actual és que hem de desfer-nos dels sindicats, que hem vincular la remuneració del professorat al seu rendiment, que hem de ser capaços de contractar i acomiadar a tot aquell que desitgem per qualsevol raó, i hem d'utilitzar els resultats de les proves per emetre judicis sobre qui és bo i qui no, i ara tenim una gran quantitat d'investigacions que demostren que les escoles charter no ho estan fent millor. L'estudi CREDO mostra que només una de cada sis es comporta millor que el col·legi públic del barri, que dues de cada sis es comporta pitjor, i que la resta obté els mateixos resultats.
Ací es refereix als vouchers, o xecs que la ciutat donava als pares perquè pogueren elegir en quina escola matriculaven els seus fills. Aquesta iniciativa va ser copiada ja fa anys per l'ajuntament de la ciutat de València amb les escoles de l'atapa d'infantil, sense que l'experiència hi haja tingut cap rellevància social, llevat de la d'enriquir algun empresari amb els diners públics. Per altra banda, les escoles charter serien, en general, l’equivalent a les nostres escoles concertades, tot i que hi ha una gran varietat d’escoles charter. Són escoles privades finançades amb diners públics, encara que pot haver-hi escoles charter com a divisions relativament autònomes dins una escola pública, o poden rebre fons de diversa procedència, com donacions de pròcers, tipus Bill Gates, el de Microsoft, o Mark Zuckerberg, fundador de Facebook. Quan fa referència als rics i famosos assenyala aquestes personalitats, entre d’altres. CREDO és un estudi fet per la universitat d’Standford sobre les escoles charter americanes.
A continuació es refereix al documental Waiting for Superman que, pel que he llegit, perquè no l’he vista, mostra en termes prou patètics l’estat del sistema educatiu nord-americà i en culpabilitza directament el professorat i els seus sindicats.
G: "Esperant a Superman", suggereix de hi ha una despesa molt alta en educació, mentre que altres nacions que gasten molt menys obtenen al remat millors resultats. Quins són els seus pensaments?
DR: Crec que Davis Guggenheim ha impulsat, creat i fet una pel·lícula per atacar el sector públic, atacar els sindicats, atacar als mestres, i dir que els professors són els únics responsables si els nens no els va bé a les escoles. La conclusió a què arriba és que cal que les empreses privades administren les escoles i que cal desfer-se dels sindicats. Però és cert que els Estats Units estan invertint el suficient en educació?
He parlat amb moltes audiències de mestres i administradors, i sempre els he preguntat si hi ha algú que tinga prou recursos per fer la feina. Encara no hi ha hagut ningú que alçara la mà i diguera: "Sí, les nostres classes són de la mida correcta i tenim recursos suficients, moltes gràcies." I si s'està ensenyant als centres de les grans ciutats, definitivament la resposta és no.
L'entrevistadora, Liz Dwyer, que es presenta com a ambaixadora en educació de la casa Pepsi-Cola, es refereix a les opinions de Michelle Rhee, sense esmentar-la. La senyora Rhee va ser consellera d'Educació de la ciutat de Washington D.C. on va emprendre un ambiciós projecte de reforma que consistia, entre d'altres coses, en despatxar el professorat i personal d'administració d'aquelles escoles en estat de fallida –entesa com a baix rendiment acadèmic segons proves estandarditzades–. A Rhee se la presenta com a una heroica professora que amb el seu esforç personal va aconseguir millorar els resultats acadèmics de l'alumnat de l'escola de Baltimore on treballava.
G: Què passa amb els que diuen que en realitat no hauria de importar quins són els recursos als quals té accés un professor, perquè de totes maneres segueix sent el principal factor en l'assoliment de l'estudiant?
DR: No és que els professors no importen, perquè importen, però si parles amb la gent que treballa en l'entorn de les escoles, ja siguen els pares, els mestres i, fins i tot, els nens, et diran que la família és el factor més important. La família és la que pren les decisions, o crea un context al voltant dels nens perquè arriben a l'escola preparats per aprendre o no; si una llar té llibres i revistes, o no; si la família es compon de persones amb una educació universitària o no; si hi ha un diccionari en casa o no. Totes aquestes coses tenen un impacte enorme en la preparació per a l’aprenentatge dels nens quan arriben a l'escola.
Això no vol dir que els nens pobres estiguen condemnats al fracàs. No ho estan. Només significa que les probabilitats estan contra ells. Les probabilitats afavoreixen els nens amb diners. I per això, si vostè busca en qualsevol prova feta als Estats Units a partir de la SAT hi ha una estreta correlació entre els ingressos familiars i les puntuacions al SAT. I això s’aplica a totes les proves perquè els ingressos familiars tenen un impacte sobre la salut dels nens, la seva nutrició i la seva preparació per a l'escola.
El SAT és l'Scholastic Aptitude Test, una prova general de llengua i matemàtiques que es fa als EEUU a l’alumnat de secundària que aspira a anar a la universitat; els seus continguts no es refereixen als d’un curs concret; em sembla que no té caràcter selectiu, com la nostra PAU, però no ho sé cert.
Traduisc ací tenure per “estabilitat laboral”, tot i que és un concepte molt més ampli. Tenure és una condició que obté el professorat com a garantia per a la seua independència i llibertat de càtedra. Un professor/a no pot ser despatxat per ensenyar allò que creu que deu ensenyar, de la manera que creu que deu ensenyar. Aquesta garantia, que és una tradició centenària en el sistema educatiu americà, està en el punt de mira dels reformistes americans perquè és un obstacle per desfer-se dels que ells anomenen “mal professorat”. Per suposat, els sindicats s’hi oposen fortament.
Dilluns hi haurà el segon lliurament de l'entrevista on Ravitch tractarà sobre la connexió entre pobresa i èxit de l'estudiant, el debat sobre l’estabilitat laboral del professorat i les seves idees sobre el que realment podria redreçar les escoles.