Vida i mort del sistema educatiu
No té la ressonància que ha obtingut en els mitjans d’arreu el vessament provocat per la casa BP al golf de Mèxic, però una de les qüestions que la societat nord-americana viu amb l’angoixa pròpia d’una catàstrofe natural és la crisi del seu sistema educatiu.
Quan vaig visitar per primera vegada els Estats Units, a meitat dels vuitanta del segle passat, em xocava el testimoni d’un professor espanyol que s’estimava més no tornar a Espanya mentre el seu fill adolescent no acabara la secundària, perquè estava segur que fracassaria en un sistema educatiu on el nivell era massa alt. Eren els temps, alguns ho recordareu, en què ací s’encetaven les reformes que uns quants anys més tard quallarien en la LOGSE. Encara estava recent l’informe A Nation At Risk, encomanat als experts de l’època per un president Reagan preocupat per l’abandó de la pràctica de l’oració a les escoles del país. L’informe descrivia en termes apocalíptics l’estat del sistema educatiu nordamericà:
Donada la meravellosa capacitat que tenen els nord-americans per a elaborar narrativament el seu discurs ideològic, el cinema ha explicat a tot el món que la situació pot arribar a anar molt malament en les aules. Hi ha tot un subgènere amb aquesta temàtica: Rebelión en las aulas, Mentes peligrosas…
La culpa, com no podia ésser d’altra manera, va ser atribuïda a un professorat incompetent i a les seqüeles de l’experimentalisme i l’antiautoritarisme dels anys seixanta –ja sabeu, àcid, promiscuïtat sexual, rock’n’roll i Alexander S. Neill.
Com que les successives administracions de Reagan i Clinton no es van atrevir a posar-hi la cullera, davant la complexitat legal d’un sistema educatiu en la descripció de la qual no entraré ara, no és fins l’arribada de Bush II que no s’hi intenta una reforma ambiciosa d’abast federal – sí que hi hagué diversos intents d’àmbit municipal, sobretot, i estatal. Els supòsits de la reforma anomenada No Child Left Behind consistien en establir una avaluació que permetera rendir comptes del que aprenia l’alumnat, centrat especialment en matemàtiques i llengua –el que ací anomenem instrumentals–. Els resultats d’aquesta avaluació condicionarien els fons públics que havia de rebre cada escola: a pitjors resultats, menys diners, és clar. A més, s’hi introduïa, per decret, quina era la metodologia que s’havia d’usar en l’ensenyament d’aquestes disciplines, inspirada en les teories i el llenguatge constructivistes. Així, s’intentava acontentar per igual a dretes i esquerres: els neocons podien fer una gestió escolar basada en paràmetres empresarials –accountability–, i els pedagogs universitaris progressites veien com s’imposava el mètode de l’aprenentatge significatiu i l’autonomia dels aprenents. Per exemple, en cada aula de primària havia d’haver una biblioteca i una estora, de manera que en períodes delimitats els nens havien d’anar per terra amb un llibre, sota la distant supervisió del mestre o la mestra. Que conste que no m’opose ni a l’estora ni a la biblioteca, ni a un ambient relaxat a l’aula. S’establia també un mecanisme per a la creació o conversió de les escoles públiques en charter schools, l’equivalent a les escoles concertades d’ací, sota la premissa que l’administració pública és ineficaç i que cal aplicar els principis de la competitivitat empressarial, la màgica eficàcia de la qual sembla inqüestionable, a l’ensenyament. Així, pròcers de la humanitat com Bill Gates poden llavar els diners bruts guanyats amb el Windows, i de pas desgravar impostos, a través de les seues fundacions humanitàries –algun dia algú podia comptabilitzar els diners que han perdut les empreses en hores de treball mentre els treballadors se les tenien amb els seus pc. El resultat de l’experiment podeu seguir-lo en el llibre de Diane Ravitch The death and life of the great american school system.
Ravitch, que justetament va ser una de les assessores del president Bush per a la reforma educativa i una de les responsables de No child left behind, fa una fonamentada i demoledora crítica als supòsits ideològics, més que no pedagògics, tot i que també, que havia desensat fins no fa tants anys.
El resultat ha estat tan desastrós que una de les prioritats d’Obama en arribar a la Casa Blanca, que no al poder, va ser la de mamprendre una nova reforma educativa, ara coneguda com a Race to the top. Torne a l’audiovisual per recomanar-vos de nou The wire, que s’ocupa de la reforma en la seua quarta temporada. Tanmateix, l’administració Obama insisteix en culpabilitzar el professorat en general, i els sindicats de l’ensenyament en particular, als quals s’acusa en mitjans com NYT, Washinton Post o FT de burocràcies que defensen l’immobilisme i que entrebanquen els canvis, i aposta per aprofundir en la via de la gestió privada basada en resultats comptables –a la manera de les avaluacions que ara es fan a quart de primària a l’Estat espanyol–. D'aquesta manera està desoint a una part del seu partit i dels reformistes americans, que promouen un plantejament basat en la creació de currículums – en els EEUU cap llei indica què és el que cal que els nens aprenguen, llevat de matemàtiques i comprensió i expressió escrites –, i en el suport a la tasca docent.
Com que els vents que bufen per la vella Europa sembla que van en la mateixa direcció –caldria avaluar què avaluen, a qui avaluen i perquè avaluen l’informe PISA i d’altres exàmens semblants–, i com que no és remota la possibilitat que la propera reforma educativa la mamprenga, en un parell d’anys, un ministre tan poc sospitós de capteniments pedagògics i socials com, per exemple, el conseller Font de Mora, arromanguem-nos. O arromangueu-ton, com diuen al Maestrat.
A la tardor s'estrenarà el documental Waiting for superman? que promet remoure les consciències dels americans –i dels valencians?– davant la crisi educativa, a la manera d'An inconvenient truth, d'Al Gore. Ací teniu una vídeoinfografia per visualitzar què és el que preocupa a l'establishment progre americà, per anar fent boca.
TakePart: Participant Media - Waiting For 'Superman' - Infographic from Jr.canest on Vimeo.
També podeu seguir les vicissituds del debat educatiu americà en la revista Good.
Quan vaig visitar per primera vegada els Estats Units, a meitat dels vuitanta del segle passat, em xocava el testimoni d’un professor espanyol que s’estimava més no tornar a Espanya mentre el seu fill adolescent no acabara la secundària, perquè estava segur que fracassaria en un sistema educatiu on el nivell era massa alt. Eren els temps, alguns ho recordareu, en què ací s’encetaven les reformes que uns quants anys més tard quallarien en la LOGSE. Encara estava recent l’informe A Nation At Risk, encomanat als experts de l’època per un president Reagan preocupat per l’abandó de la pràctica de l’oració a les escoles del país. L’informe descrivia en termes apocalíptics l’estat del sistema educatiu nordamericà:
Our Nation is at risk. Our once unchallenged preeminence in commerce, industry, science, and technological innovation is being overtaken by competitors throughout the world. This report is concerned with only one of the many causes and dimensions of the problem, but it is the one that undergirds American prosperity, security, and civility. We report to the American people that while we can take justifiable pride in what our schools and colleges have historically accomplished and contributed to the United States and the well-being of its people, the educational foundations of our society are presently being eroded by a rising tide of mediocrity that threatens our very future as a Nation and a people. What was unimaginable a generation ago has begun to occur--others are matching and surpassing our educational attainments.
La nostra nació està en risc. La nostra antiga indiscutible superioritat en el comerç, la indústria, la ciència i la innovació tecnològica està sent superada per competidors de tot arreu del món. Aquest informe s'ocupa d’una de les moltes causes del problema, però és la que subjau rere la prosperitat nord-americana, la seguretat, i la civilitat. Informem al poble nord-americà que, tot i que podem estar justament orgullosos pels guanys històrics amb què les nostres escoles i col·legis han contribuït a la prosperitat dels Estats Units i el benestar del seu poble, les bases educatives de la nostra societat estan sent erosionats per una creixent marea de mediocritat que amenaça el nostre futur com a nació i com a poble. El que era inimaginable fa una generació ha començat a passar: uns altres han assolit i superat els nostres èxits educatius.
Donada la meravellosa capacitat que tenen els nord-americans per a elaborar narrativament el seu discurs ideològic, el cinema ha explicat a tot el món que la situació pot arribar a anar molt malament en les aules. Hi ha tot un subgènere amb aquesta temàtica: Rebelión en las aulas, Mentes peligrosas…
La culpa, com no podia ésser d’altra manera, va ser atribuïda a un professorat incompetent i a les seqüeles de l’experimentalisme i l’antiautoritarisme dels anys seixanta –ja sabeu, àcid, promiscuïtat sexual, rock’n’roll i Alexander S. Neill.
Com que les successives administracions de Reagan i Clinton no es van atrevir a posar-hi la cullera, davant la complexitat legal d’un sistema educatiu en la descripció de la qual no entraré ara, no és fins l’arribada de Bush II que no s’hi intenta una reforma ambiciosa d’abast federal – sí que hi hagué diversos intents d’àmbit municipal, sobretot, i estatal. Els supòsits de la reforma anomenada No Child Left Behind consistien en establir una avaluació que permetera rendir comptes del que aprenia l’alumnat, centrat especialment en matemàtiques i llengua –el que ací anomenem instrumentals–. Els resultats d’aquesta avaluació condicionarien els fons públics que havia de rebre cada escola: a pitjors resultats, menys diners, és clar. A més, s’hi introduïa, per decret, quina era la metodologia que s’havia d’usar en l’ensenyament d’aquestes disciplines, inspirada en les teories i el llenguatge constructivistes. Així, s’intentava acontentar per igual a dretes i esquerres: els neocons podien fer una gestió escolar basada en paràmetres empresarials –accountability–, i els pedagogs universitaris progressites veien com s’imposava el mètode de l’aprenentatge significatiu i l’autonomia dels aprenents. Per exemple, en cada aula de primària havia d’haver una biblioteca i una estora, de manera que en períodes delimitats els nens havien d’anar per terra amb un llibre, sota la distant supervisió del mestre o la mestra. Que conste que no m’opose ni a l’estora ni a la biblioteca, ni a un ambient relaxat a l’aula. S’establia també un mecanisme per a la creació o conversió de les escoles públiques en charter schools, l’equivalent a les escoles concertades d’ací, sota la premissa que l’administració pública és ineficaç i que cal aplicar els principis de la competitivitat empressarial, la màgica eficàcia de la qual sembla inqüestionable, a l’ensenyament. Així, pròcers de la humanitat com Bill Gates poden llavar els diners bruts guanyats amb el Windows, i de pas desgravar impostos, a través de les seues fundacions humanitàries –algun dia algú podia comptabilitzar els diners que han perdut les empreses en hores de treball mentre els treballadors se les tenien amb els seus pc. El resultat de l’experiment podeu seguir-lo en el llibre de Diane Ravitch The death and life of the great american school system.
Ravitch, que justetament va ser una de les assessores del president Bush per a la reforma educativa i una de les responsables de No child left behind, fa una fonamentada i demoledora crítica als supòsits ideològics, més que no pedagògics, tot i que també, que havia desensat fins no fa tants anys.
El resultat ha estat tan desastrós que una de les prioritats d’Obama en arribar a la Casa Blanca, que no al poder, va ser la de mamprendre una nova reforma educativa, ara coneguda com a Race to the top. Torne a l’audiovisual per recomanar-vos de nou The wire, que s’ocupa de la reforma en la seua quarta temporada. Tanmateix, l’administració Obama insisteix en culpabilitzar el professorat en general, i els sindicats de l’ensenyament en particular, als quals s’acusa en mitjans com NYT, Washinton Post o FT de burocràcies que defensen l’immobilisme i que entrebanquen els canvis, i aposta per aprofundir en la via de la gestió privada basada en resultats comptables –a la manera de les avaluacions que ara es fan a quart de primària a l’Estat espanyol–. D'aquesta manera està desoint a una part del seu partit i dels reformistes americans, que promouen un plantejament basat en la creació de currículums – en els EEUU cap llei indica què és el que cal que els nens aprenguen, llevat de matemàtiques i comprensió i expressió escrites –, i en el suport a la tasca docent.
Com que els vents que bufen per la vella Europa sembla que van en la mateixa direcció –caldria avaluar què avaluen, a qui avaluen i perquè avaluen l’informe PISA i d’altres exàmens semblants–, i com que no és remota la possibilitat que la propera reforma educativa la mamprenga, en un parell d’anys, un ministre tan poc sospitós de capteniments pedagògics i socials com, per exemple, el conseller Font de Mora, arromanguem-nos. O arromangueu-ton, com diuen al Maestrat.
A la tardor s'estrenarà el documental Waiting for superman? que promet remoure les consciències dels americans –i dels valencians?– davant la crisi educativa, a la manera d'An inconvenient truth, d'Al Gore. Ací teniu una vídeoinfografia per visualitzar què és el que preocupa a l'establishment progre americà, per anar fent boca.
TakePart: Participant Media - Waiting For 'Superman' - Infographic from Jr.canest on Vimeo.
També podeu seguir les vicissituds del debat educatiu americà en la revista Good.
2 comentaris :
Insisteixo: quina por que em fa aquesta gent; vull dir, els polítics, quan claven la mà en l'«educància».
Bon estiu, Amadeu!
molt interessant, amadeuet. Corren temps complicats. Els polítics sempre tiren la culpa als docents però pertanyem a un col·lectiu ronyosetronyoset: no sé si és autoodi o que han assumit part (o tot) del discurs social, però amb la resposta que dóna el professorat a les retallades que no mos passe res. De fet, després del gran èxit de crítica i públic de la darrera vaga de personal públic, què curiós, la conselleria no ha parat de pegar bescollades a tort i a dret. És clar que els fem una por... (per favor: algú que em contradiga...).
Coincideixu també amb el que opines de les proves PISA.
Perquè gaudesc amb el meu treball, que si no...
Publica un comentari a l'entrada