dijous, 22 de juliol de 2010

Corcolilla

Devien ser temps durs. La meua àvia Isabel, en temps de guerra, fugia dels
bombardeigs que sotjaven Los Olmos, el poble d'Aragó on visqué amb el seu marit i els seus fills els anys suficients perquè el temps no haja esborrat algun record remot. El meu avi Modesto, mobilitzat al front, lluitava al costat dels republicans, somniant, qui sap, en aquells ulls blaus, aquosos i profunds de la seua dona. Mon pare, llavors un xiquet de tres anys, guarda al calaix de la memòria una imatge que, de tant en tant, ens explica, meitat real meitat fictícia (qui sap si els records poden ser fiables?): sa mare a la gropa d'una burreta i un fill a cada alforja transitant per terres dels Serrans, comarca pròxima al poble d'on fugien. També hi aniria el seu avi Víctor, potser. Fou per aquells dies de por i d'absències que nasqué Irene, germaneta de mon pare, que al poc temps va morir sense donar temps al temps d'estimar. El destí, fruit d'una itinerància dolorosament incerta, va voler que Irene rebés sepultura al cementiri de Corcolilla, llogaret pròxim a Alpuente. Els anys tenen capricis que el cor ni la llengua no saben definir. I anys més tard, no importa quants, el meu periple per terres serranes m'ha fet retrobar aquesta baula perduda de la cadena mesquitiana. La canalla de l'institut, si han de menysprear algú, diuen que sembla de Corcolilla, com si això fos el cul el món, o com si fos un càstig, pertànyer a Corcolilla (corral de colillas).



A Corcolilla ja no hi ha accés al cementiri vell. A uns metres de la població, en trobarem un que allotja els morts de totes aquelles pedanies: la Almeza, la Cuevarruz, el Collao, Vizcota, La Canaleja i algun altre nom impossible. Hauria d'anar al mossén i demanar-li el llibre de registre dels morts per veure si hi figura el nom d'Irene Mezquita, la meua tieta. Potser aquesta acció em portaria a una altra i aquella a una altra, i així successivament fins arribar a l'origen, al rostoll, a l'arrel que nodreix la terra.

5 comentaris :

Jose Manuel ha dit...

¡Viva la virgen de la Consolación!

Olga Gargallo ha dit...

Recorde perfectament els ulls blaus de la teua iaia Isabel, una donassa serena a qui encara espere retrobar-me quan passe per la seua casa cantonera.

Quin nom més bonic havien triat per a la teua tieta, en un temps on era molt més freqüent tirar mà del santoral. Fins i tot als anys seixanta esdevenia un nom molt modern quan li'l van posar a la teua cosina. Sempre ho havia pensat abans de llegir el teu post.

Olga Gargallo ha dit...

Tot un viatge sentimental al cor de la colilla més que no al corral.

Pepe ha dit...

Quins noms! Què cruel és el castellà quan vol. Mots i llocs amb pedigrí d'oblit. Semblen nascuts més d'una escopinada que del deler de nomenar o viure. Quines vides! Quins temps!

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.