diumenge, 2 de maig de 2010

No one wins. One side just loses more slowly

Estic cruspint-me, tan a pressa com permeten les seues cinc temprades, a raó de dotze capítols per temporada i cinquanta-cinc minuts per capítol, la sèrie d'HBO The wire. En els dos últims anys he pogut veure un grapat de sèries que m'han deixat desconcertat: per suposat, Lost, que aquests dies arriba al seu desenllaç, i que m'ha retornat  a l'univers radicalment improbable, hipnòtic, de la meua infància; també Dexter, un personatge que, com el Tom Ripley, es guia per un codi moral en el qual la vida humana no és precisament el valor suprem, sinó un personal sentit de la justícia amb el qual, tanmateix, les lleis de la ficció ens espenta a identificar-nos; Mad men, que recrea el clima social de les classes mitjanes al Nova York dels seixanta… però, al meu parer, per damunt de totes hi ha The wire. Totes elles són grans construccions narratives que situen el gènere de la narració seriada a l'avantguarda de la creació literària i visual. No crec ser hiperbòlic si afirme que alguna d'aquestes cal situar-la entre les millors narracions de la història occidental recent. No tinc cap dubte respecte a The wire. Faré una enumeració no exhaustiva de les virtuts que hi trobe:

  • pausa; contràriament a d'altres relats d'ambient policial, no hi ha cap pressa a contar les coses. Potser això ho permet el format seriat i la seua extensió; tinguem en compte que el visionat complet de la sèrie és de quasi cinquanta hores. Poques narracions literàries exigeixen una dedicació pareguda i, dit a l'inrevés, en poques narracions literàries hi ha tant d'aire, tanta respiració invertida, potser comparable en temps i profunditat a la immersió en obres com La muntanya màgica o Guerra i pau. Contràriament a d'altres ficcions policials, molt sovint la resolució dels clímax narratius és el·líptica i molt poques vegades és mostrada la violència amb tota la seua cruesa. La violència és implícita en el relat sense que calga massa èmfasi en ella; és un element quotidià i poc remarcable com ho és en les vides dels personatges que l'habiten. Això ens du al següent tret,
  • contenció; el relat no es deté en l'exhibició pornogràfica de la crueldat, ni invita a la catarsi emocional. Es manté fidel al seu to distanciat i a un punt de vista que vol mostrar, potser explicar, però que no jutja ni condemna. Es fa difícil l'empatia absoluta amb cap personatge, perquè no es ressegueix la trama a través dels ulls d'un únic protagonista. Els personatges mai no són plans ni arquetípics i els veiem recórrer tota la gamma de registres morals, polítics, sexuals. Altres recursos propis del suport, com l'ús intensiu del teleobjectiu o l'absència de subratllats musicals. De fet, no hi ha cap banda sonora, llevat del tema Way Down in the Hole que acompanya els crèdits, –en una versió diferent en cada temporada, amb artistes com Tom Waits, Domaje, The Neville Brothers– les cançons que escolten els personatges als funerals dels policies irlandesos –The Pogues–,  o el rap provinent dels cotxes dels narcotraficants.
  • realisme; és un exemple de com una alt grau d'indiciaritat, quasi diria que localisme, esdevé simbòlic i universal. Situada en els barris degradats de la ciutat de Baltimore, Maryland, EUA, el to és molt sovint documental, quasi etnogràfic. Els responsables del casting van buscar actors no professionals en els carrers de Baltimore per a la munió de personatges secundaris i en els diàlegs es reprodueix fidelment l'slang local, cosa que dificulta la comprensió fins i tot per a anglòfons no americans –he llegit que hi ha passatges que resulten inintel·ligibles al Regne Unit, per exemple. La sèrie té una deliberada intenció periodística derivada del fet que el seu creador, David Simon, va ser durant anys periodista d'investigació del diari Sun de Baltimore.  El seu col·laborador principal, Ed Burns, va ser detectiu de la policia de Baltimore. Hi ha també una intenció política i didàctica en mostrar el declivi del teixit econòmic i el procés que empeny la classe obrera cap als màrgens de la societat; o els efectes devastadors de la reforma educativa del president Bush II, No child left behind, en les escoles dels barris pobres de les ciutats americanes –basada en un sistema d'inversions a canvi de resultats acadèmics en proves "objectives" tipus PISA– o, també, la impossibilitat d'introduir canvis en un sistema corrupte malgrat els esforços progressistes dels representants democràticament elegits.

En la brutal lògica interna de The wire ningú no guanya. Només hi ha qui perd més lentament que els altres, com diu en un dels increïbles diàlegs Mr. Prezbo, patruller incompetent primer, policia de narcòtics especialitzat en escoltes després, commovedor mestre d'escola a la fi, rebel davant la impotència del sistema per redimir del desastre les víctimes del somni americà.

Altre aspecte interessant és l'especificitat i univocitat del material narratiu al gènere i el suport. Només cal comparar The wire amb els resultats obtinguts per Richard Price, un dels guionistes de la sèrie, en la seua novel·la La vida facil amb un material narratiu pròxim; per no parlar de la broma, graciosa, això sí, de Los muertos, de Jorge Carrión, més pròxima a Watchmen que altra cosa.

3 comentaris :

Manel Rodríguez-Castelló ha dit...

Very interesting, Amadeu, com sempre. D'on traus aquestes coses? D'on traus el temps per veure aquestes coses? A través de quins mitjans les veus? Alguna televisió universal? Internet? Perdona la meua ignorància. Ara bé: poden ser magnífiques, fins i tot, extraorniàries narracions, obres mestres de la narrativa, no ho dubte. Per això, a quin sant comparar-les amb la literatura? Què tenen a veure amb la literatura? La comparació, els dóna algun plus de prestigi? La narració fílmica és això, ni més ni menys. Bé, potser també jo un dia em penjaré de The Wire.
P.S. Parlant de penjar, penjaré demà a la nit el post d'avui.

Amadeu Sanz ha dit...

De The wire n'havia sentit parlar ací i allà, en blocs, a l'IMDB –on li posen un 9/10–, havia llegit la novel·la de Price i tenia curiositat. Està a la venda en DVD en un pack amb les cinc temporades. També es troba online a Seriesyonkis, encara que supose que no és legal anunciar-ho. Si tens un compte a Rapidshare o Megaupload és possible descarregar-la, també de manera il·legal.
Respecte a la qüestió de si és lícit o no comparar cine i literatura, en realitat el que agrupe són relats, més enllà del llenguatge, audiovisual o literari, en què s'expressen, i això sí que em sembla pertinent. De fet, crec que, d'alguna manera, s'està produïnt un sorpasso dels gèneres tal i com els hem entés en l'era Gütemberg. Els suports quedaràn subsumits en els gèneres, i no a l'inrevès.
P.S. Em sembla, si no he perdut el compte, que te tocava entre setmana. De tota manera, publica quan et rote. Salut, col·lega.

Begonya Mezquita ha dit...

Dues coses, ara que no para de ploure:
L'únic culebrot que ara per ara seguesc és Ventdelplà a TV3 diumenges a la nit (noucentista que és una), i del que comentes al teu escrit, reconec la qüestió d'anar canviant el tema de la banda sonora segons nova temporada. Gerard Quintana, Gossos, Berta, etc. n'han fet la seua pròpia interpretació.
I pel que dius d'empassar-te una sèrie non-stop, recorde que ho vaig fer amb Twin Peaks, que bona!