divendres, 7 de maig de 2010

No treballar

No resulta fàcil escriure sobre no treballar en una època dura com aquesta. Tampoc no ho és quan véns de classe treballadora i tens un concepte important del treball, un concepte integrat al teu ésser. Encara sort que sóc home. Si fóra dona ho tindria més difícil després de segles de submissió, després d’algun segle lluitant pel dret, entre d’altres, a treballar... És el que li passa a unes quantes dones que conec quan decideixen dedicar una part de les seues vides (les seues vides) a fer el que volen en eixe moment: no treballar i estar amb els seus fills. Totes les dones que conec que fan això són feministes però són menystingudes per les altres dones i rebudes gairebé com a traïdores.

Vaig per feina. Des de fa set anys dedique el mes de maig a no treballar. Nyas, ja ho he dit. En un principi m’impulsava el fet que la meua companya preparava oposicions. Un altre any necessitava aquell mes perquè tenia actuacions d’ALES. Però arribà un moment que es van acabar les justificacions.

Els meus companys de feina estan convençuts que sols em puc demanar aquest mes per dos motius: a) tinc feina de músic o b) faig un viatge impressionant. Açò és el que fet aquest matí:

  1. Portar Manel a escola
  2. Anar amb Joan al forn
  3. Anar al parc
  4. Agafar pedretes i posar-les a la butxaca
  5. Anar a l’estació
  6. Veure els trens
  7. Passar pel túnel a l’altra andana
  8. Veure els trens
  9. Agafar morera per als cucs
  10. Tornar a l’andana primera
  11. Veure els trens
  12. Omplir les sabatetes (un 23 ja) de pedretes, posar-hi dos palets i cantar el “tante auguri” per acabar cridant “FILITATS”
  13. Repetició de l'anterior punt.

Jo sóc seguidor del gran filòsof Shrek qui al segon volum de les seues obres sosté:

el treball dignifica
però la feina gens ni mica

Tinc l’agreujant que no patisc al meu treball. No estic cremat ni em costa alçar-me cada matí i anar a l’institut. Vos ho confessaré: m’agrada la meua feina. De fet, m’agrada molt. Podria fer un mes més sense problema. I dos, i tres. I gaudiria. Però hi ha alguna cosa que em fa bé quan m’obligue cada any a demanar el permís. Encara més ara que demane el permís sense necessitat. M’és difícil explicar-ho. Espere que sapigueu llegir entre línies el que no sé contar-vos a les mateixes línies.

Una de les setmanes que em queden, Manel no anirà a escola perquè.... si el treball no ho és tot a la vida, imagineu l’escola!

5 comentaris :

Amadeu Sanz ha dit...

Podies passar-me un cuc o dos.

Pedro Garcia Millan ha dit...

ALERTA!

La estafa automotriz mas grande en el territorio Mexicano…

Para MAS informacion pinche:

http://expoautos.blogspot.com/

George Guinness ha dit...

Salutacions, Àlex.

Jo faig vacances d'hivern des de fa quatre anys: m'agafo gener i febrer i em dedico, com tu, a fer vida familiar; o a llegir, o a passejar, o a viatjar...

Estic d'acord amb l'Shreck, i afegiria que treballar més del que realment necessitem per viure és treballar per als cucs (i no els que mengen fulla de morera, precisament).

Josep ha dit...

Salut,

Segur que coneixeu el breu però contundent llibre que R.L. Stevenson va escriure "En defensa de los ociosos"... En ple segle XIX, que té més mèrit.

Josep

lola ha dit...

Estoy contigo Alex...hace dos años pedí un permiso porque pensé que me vendría bien y no me apetecía esperar a sentir que lo necesitaba verdaderamente; no sé si me explico...
Resulto ser una gran experiencia: Disfruté con mi tiempo haciendo cosas cotidianas, me fui a hacer el Camino de Santiago en temporada en la que no hay overbooking, estuve más cerca de personas queridas... y sentí que sería bueno repetirlo todos los años. Este año he vuelto a solicitarlo Aún no lo tengo institucionalizado como tú, pero tengo la sensación de que llegará el día.
Hay tanto para vivir que no es, ni está condicionado por el trabajo...!
Al igual que tú disfruto con mi trabajo, pero no es cuestión de estar más o menos a gusto con lo que haces. Es otra cosa....
Me alegra coincidir en el planteamiento
Un abrazo