Primer de Maig amb retrat d'Emma al fons

Vaig passar mitja infantesa en companyia d'Emma, la infermera de mon pare. Ella em portava i m'arreplegava cada dia de l'escola. Les monges de la Placeta del Fossar em feien por, molta por, durant una temporada que recorde plena d'amarguesa i plors. Era Emma, amb la seua paciència i la seua tendresa, qui va anar mitigant en mi aquell desvaliment dels primers anys d'escola. Emma era fadrina, una fadrina impenitent que es casaria molts anys més tard, en 1979, amb 56 anys. L'atenció als seus pares, Enric Peidro, fundador del Partit Comunista a Alcoi, que va tornar del seu exili a Orà a primeries dels seixantes i va morir quan jo devia tenir uns vuit anys, la primera mort que recorde, i Laura Blanquer, i a la tieta Sabina, i el fet que sempre anava acompanyada d'algun dels fills de don Manuel, sobretot de mi, eren circumstàncies poc propícies per a l'establiment de relacions més o menys amoroses, cosa que –vés a saber en el fons per què– a ella no semblà mai preocupar-li gaire. Emma es va passar tota la vida lluitant contra la por, fent el cor fort en els inacabables anys de lluita clandestina i en aquells dies d'atziaga memòria en què va ser arrestada per la policia franquista arran de la vaga alcoiana de 1959. Era exageradament fredolica, com si tot el fred de la postguerra se li hagués quedat per sempre arrapat al cos, sobretot als peus, que no aconseguia d'escalfar ni la millor llana andina. Quan caminàvem pel carrer, la mà que tenia lliure de la meua duia sempre amagat, abraçat diríem, el dit polze entre el palmell i els altres quatre. En aquell dit polze, en aquell gest, es concentrava tota la por i tot el fred a què es va haver d'enfrontar Emma tota la seua vida. Van venir a buscar-la a la caseta de l'Almadrava on estiuejava amb nosaltres l'agost de l'any 59. Diuen que vaig començar a plorar desconsoladament quan se l'enduien. Jo tenia llavors poc més d'un any. Aquest mite fundacional ha ocupat en mi l'espai del record, però amb els mateixos, o potser més intensos, efectes que produeix la memòria real.
En canvi recorde amb claredat –una claredat lligada a la primavera i la llum tan nítida de la Marina– quan Emma se m'enduia a celebrar el primer de maig a La Carroja, poblet llavors pràcticament abandonat de la Vall de Gallinera. L'excusa, òbviament, n'era una altra, una reunió d'amics en alegre excursió campestre. Vuit, nou, deu anys tenia aleshores jo? El matrimoni Lluís Torró i Elisín Gil, amb Lluïset (pronunciat Llauiset), avui diputat d'Esquerra Unida al Parlament Valencià, tenien una caseta llogada a la vora de la carretera, una carretera tan poc transitada que no suposava cap perill fer-la servir com a rudimentari camp de futbol. Hi havia també Robert Cantó (oncle del meu amic Juli Cantó, l'actor) i Amada, i Luci i Paula Acero, dues germanes que parlaven un castellà deliciós i que havien vingut a Alcoi des d'un poblet de la muntanya lleonesa. A les postres, animats potser per la frugal ingesta d'algun licor, els grans es posaven dempeus per cantar La Internacional (en castellà). Aquell cant, entonat sense por en la solitud del primer de maig a La Carroja, produïa entre el petit grup de camarades l'efecte benèfic que suposa poder esplaiar-se en alegria continguda, d'assaborir en la intimitat de la casa en penombra el valor de la solidaritat i la resistència. M'encisava que els grans cantassen (ho van fer tan poques vegades en la nostra infantesa!), que s'abraçassen, que deixassen caure unes mal dissimulades llàgrimes, i jo ho entenia tot sense haver d'entendre'n un borrall, entenia el sentit de tot allò, i compartia les seues pors i esperances i la bellesa d'aquella camaraderia.
A excepció potser dels primers de maig de la transició, amb aquella tensió que reclamaven els actes semiclandestins o obertament prohibits o a penes tolerats, l'anomenada Festa del Treball va anar convertint-se amb els anys en una cosa rutinària, tan rutinària com l'embadaliment en què sojornaven els grans sindicats i organitzacions d'esquerres (ja definitivament guanyats per l'argot capitalista: enguany es manifestaven pel manteniment de l'Estat del Benestar, jas, coca!). Hi vaig deixar d'anar ja fa molt de temps, segurament perquè al costat de les celebracions de La Carroja tot allò tenia un aire funcionarial que m'ensopia.
A partir de 1990, però, i sense buscar-ho, el primer de maig va tornar a mi amb tota l'emoció de les grans diades. Joan Valls havia mort l'estiu anterior i vam decidir aprofitar l'aniversari del seu naixement, l'1 de maig de 1917, per fer-li un homenatge a la mateixa Placeta del Fossar on ell va viure i escriure i jo vaig témer i odiar tant aquelles monges carmelites i vaig aprendre a jugar al futbol. Aquest acte, que aplega poemes, parlaments, cançons de la Coral Polifònica Alcoiana i El cant dels ocells i La Muixeranga interpretats amb dolçaina i tabalet pel mestre Iroshi (japonès nacionalitzat alcoià) i Llauiset (sí, el mateix de La Carroja), s'ha convertit per a molta gent en cita indefugible, esperada, esperançada. Vam començar a anar-hi quatre gats però avui és quasi un termòmetre de la vitalitat de la societat civil alcoiana, un matí molt bonic de paraules i flors i senyeres al vent, equilibrat i emotiu, educat i alegre, ple d'aquelles coses que ens fan tanta falta.
I amb el poema de Valls que vaig llegir per a l'ocasió (els bons poemes sempre són de “rabiosa actualitat”) i la meua invitació perquè tots els seguidors i seguidores de LPN us hi deixeu caure un d'aquests primers de maig, tanque aquesta nota amb el perfil d'Emma i de tantes bones persones com em van fer amable la infantesa al fons. I a pèl.

CLARA LLIBERTAT

La Llibertat va i diu:
–Jo sóc una altra cosa.
Polida en foc o fred però polida
amb insistència, amb risc, amb clams d'hosanna,
essencial trepig per les senderes
que jo sempre he triat
amb fúria congènita, crit ofegat
contra el bàrbar oripell
que aixeca protocols
en codis de paüra organitzada
a les més pudentes clavegueres,
a les bardisses de la infàmia més corrupta.

Amb el tors flamejant
delerem aclarir les clàusules obscures
i el colpeig de les ones més nefastes que envaeixen
les zones de la vàlida existència,
sense amagar la cara,
sense embrutir les roses,
tot encimbellant al cor la norma substantiva
que ens convida a un futur en què s'arboren
les mesures nadiues.
Cal esbrinar els qui tramen
la maligna consigna, les harpies
que maquinen paranys per implantar
el silenci més fosc contra la crida clara
que ens mena al gran Principi.

Un laberint de dubtes eclipsa les clarícies,
però resta sempre, sempre,
la flama ressurrecta, l'esplendor
de l'Home alliberat que mai no deixa
la gran base profunda i el coratge
de l'alé que travessa les foscúries,
abrandat per un baf immensurable
de suors i martells que matinegen
i s'enlairen al fat d'un món possible.

[Quadern vermell, 1986]