dimecres, 12 de maig de 2010

PEC

Fa gairebé dos anys que vaig començar amb la tasca de dirigir l’institut on treballe. I com ja sabeu, les coses només es poden veure amb una certa lucidesa transcorregut un temps. Ara que m’ature i hi pense, des de la distància, dic. Encara hi ha un camí llarg per davant: tancar aquest curs i obrir-ne un altre; tancar-lo i, potser, enllestir-ne un altre més. I au. Perquè ara sé que aquesta etapa, encetada fa gairebé vint-i-quatre mesos, té un final. Per primera vegada veig el final d’un període amb prou perspectiva com per donar-li forma, nom, contingut. Amb els anys, he aprés que la vida és això: tancar i obrir portes. I poc més. Això sí, deixaré, per si de cas, una escletxa oberta a la improvisació i la sorpresa, que sempre va bé en aquests casos. El que estic aprenent és excepcional, d’un sabor intens, diríem. Res més allunyat de la poesia, o potser més pròxim del que pensàvem, vés a saber... El ball d’acrònims en què s’havia convertit la cara administrativa de l’ensenyament d’aquests darrers anys (DOGCV, LOGSE; LODE; LOCE; LOE; ACI; ACIS; PEV; PIP; PALE; PASSE; PROA; PQPI, PDC, PACG) s’ha corporeïtzat i milers de fulls han desplegat les ales damunt la taula de treball. El repte d’elaborar l’ideari del centre és imminent, però mirar-se l’espectacle des de darrere de l’escenari no té a veure amb res. Posar en marxa l’engranatge de mil i una causes i moblar-se el cap de manera apropiada perquè tot, tot, tot, tinga un lloquet més o menys estable és una autèntica cursa cap al marejol més infame. Infame i, de veres, apassionant. Sobretot si, en mirar al meu voltant –al cotxe de camí al poble, al bar si dinem, al pati si fa sol, a recer si plou, a les escales, a les reunions-, hi trobe persones excepcionals, d’un saber intens, diríem. Apassionant si, qui tinc a prop, entén i sincronitza el tic-tac diari d’acord amb el meu batec. És per aquests companys que vaig llançar-me al buit i és per ells i elles, i perquè tinc debilitat per l’ensenyament i l’educació d’une bestioles amb qui ho passem pipa, que continue mirant cap al nord. A desgrat del que passa a l’escenari, un quadre farcit de crits i accions que omplin les boques i el curriculum dels incréduls, res no està perdut en aquest planeta valencià, menudet i rondinaire, orxater, serrà i enamoradís. Com diu el poeta: tot està per fer i tot és possible.

Nota: pense presentar aquest escrit com a Projecte Educatiu de Centre. La resta no és PEC, sinó una altra cosa.

8 comentaris :

mábel ha dit...

És un plaer compartir amb tu aquest aprenentatge -intens, es veritat- i caminar aquesta part del camí. Com a projecte educatiu no imagine altre millor. Fins demà, companya!

ginjol ha dit...

Emotiu. Càlid. I cert.

Teresa ha dit...

Aquest PEC és el millor que he vist mai. Ho dic de veres. Sempre pot millorar-se, com tots els PEC, però fa realitat moltes coses importants que altres PEC no les fan.

Personalment, ha estat un plaer formar part de tot això enguany. I ja sé que són coses que normalment no diem, però sabem que vos costa molt d'esforç dur-lo endavant i ho valorem.

Crec que la clau per a dur endavant un bon PEC és el bon rotllo i les ganes d'implicar-se i treballar, i això ho teniu.

Ho feu molt bé!

B7s

Begonya Mezquita ha dit...

Que no decaiga!

Amadeu Sanz ha dit...

Dóna gust llegir missatges positius referits a la nostra tasca diària. L'únic que ens endurem, al remat, és aquest sentiment d'estima per allò que fem i per l'esperança, poca o molta, que puguem rebre i retornar. Si el presentes com a PEC, espere que et toque un inspector amb el porus obert i amb sentit líric, i no un d'aquells torracollons malhumorats que assetgen dissidents per guanyar punts davant l'amo.

Olga Gargallo ha dit...

Tancar i obrir portes... Te'n véns?

Begonya Mezquita ha dit...

Vaig nàixer amb un llibre d'autoajuda baix del braç. No tot ha de ser penar i penar. I no és per vanitas, vanitatis, ja ho sabeu.

Olga Gargallo ha dit...

Això és un sí?