PEC

Fa gairebé dos anys que vaig començar amb la tasca de dirigir l’institut on treballe. I com ja sabeu, les coses només es poden veure amb una certa lucidesa transcorregut un temps. Ara que m’ature i hi pense, des de la distància, dic. Encara hi ha un camí llarg per davant: tancar aquest curs i obrir-ne un altre; tancar-lo i, potser, enllestir-ne un altre més. I au. Perquè ara sé que aquesta etapa, encetada fa gairebé vint-i-quatre mesos, té un final. Per primera vegada veig el final d’un període amb prou perspectiva com per donar-li forma, nom, contingut. Amb els anys, he aprés que la vida és això: tancar i obrir portes. I poc més. Això sí, deixaré, per si de cas, una escletxa oberta a la improvisació i la sorpresa, que sempre va bé en aquests casos. El que estic aprenent és excepcional, d’un sabor intens, diríem. Res més allunyat de la poesia, o potser més pròxim del que pensàvem, vés a saber... El ball d’acrònims en què s’havia convertit la cara administrativa de l’ensenyament d’aquests darrers anys (DOGCV, LOGSE; LODE; LOCE; LOE; ACI; ACIS; PEV; PIP; PALE; PASSE; PROA; PQPI, PDC, PACG) s’ha corporeïtzat i milers de fulls han desplegat les ales damunt la taula de treball. El repte d’elaborar l’ideari del centre és imminent, però mirar-se l’espectacle des de darrere de l’escenari no té a veure amb res. Posar en marxa l’engranatge de mil i una causes i moblar-se el cap de manera apropiada perquè tot, tot, tot, tinga un lloquet més o menys estable és una autèntica cursa cap al marejol més infame. Infame i, de veres, apassionant. Sobretot si, en mirar al meu voltant –al cotxe de camí al poble, al bar si dinem, al pati si fa sol, a recer si plou, a les escales, a les reunions-, hi trobe persones excepcionals, d’un saber intens, diríem. Apassionant si, qui tinc a prop, entén i sincronitza el tic-tac diari d’acord amb el meu batec. És per aquests companys que vaig llançar-me al buit i és per ells i elles, i perquè tinc debilitat per l’ensenyament i l’educació d’une bestioles amb qui ho passem pipa, que continue mirant cap al nord. A desgrat del que passa a l’escenari, un quadre farcit de crits i accions que omplin les boques i el curriculum dels incréduls, res no està perdut en aquest planeta valencià, menudet i rondinaire, orxater, serrà i enamoradís. Com diu el poeta: tot està per fer i tot és possible.

Nota: pense presentar aquest escrit com a Projecte Educatiu de Centre. La resta no és PEC, sinó una altra cosa.