dimecres, 19 de maig de 2010

Nota d'urgència sobre Pacheco

Sabeu allò de l'encontre i la cita? Un encontre, o una troballa, no seria sinó una cita prèviament concertada. Concertada qui sap, en les ales del vent pels parotets de l'atzar. Hi estàvem destinats, però no ho sabíem. I tants encontres no consumats, tantes cites fallides. Parle de l'encontre amb certs llibres de certs autors. En aquests casos, sovint la cita havia estat fixada en algun cantó de la pròpia memòria, en els ecos d'alguna ressenya oblidada, en la imatge fugissera d'un títol i un nom perduts entre el cúmul de paper prescindible de qualsevol llibreria. Els darrers anys, i per cenyir-me a grans poetes castellans, han acudit a la cita Vallejo, Caballero Bonald, González, Rojas, Gelman, Gamoneda. Ara, des de fa unes setmanes, ha entrat per la porta, disposat a quedar-se il·luminant la casa tota la vida, José Emilio Pacheco, el poeta mexicà que acaba de fer més gran i fiable el Premi Cervantes. Estava cantat, direu, en aquestes ciscumstàncies, l'encontre. Però quants il·lustres noms, quants premiats famosos no passaran mai el llindar dels nostres ulls? Una cita cobrada, doncs, la de Pacheco.
El volum que aplega la seua poesia de 1958 a 2009, publicat per Tusquets, es titula Tarde o temprano. Sabeu com pot ser una poesia gràcil i profunda alhora? Com es fa fàcil el naturalment complex i com s'expremen sucs impensables del que en aparença és pura simplicitat? ¿Sabeu com un es pot empassar un gros patracol de 838 pàgines de poesia (comptant-hi l'índex), ordenada en 14 llibres, de principi a fi sense parpellejar… com si fos una novel·la? Pacheco em confirma la sospita, albirada en 1989 però molt rarament practicada per culpa del poder que l'imant dels abismes del llenguatge i la manca d'intel·ligència exerceixen sobre mi, que només la claredat és el repte. Aquest poeta toca molts pals però la reflexió sobre el temps i la mort (prou explícita en el títol general) travessa com una música tota la seua obra. Hi abunden també els bestiaris, que eixamplen amb riques aportacions els temes i les maneres de la inesgotable, immemorial tradició animalística, magnífica excusa, elaborada amb la tècnica del distanciament, per parlar de la condició humana. La de José Emilio Pacheco és una poesia profundament compromesa amb la terra i la humanitat, eminentment crítica amb totes les salvatjades perpetrades pels homes: tràgica, però mai patètica (i més aviat amb proclivitat a l'humor, al bon humor) i sempre essencial, plena d'uns sentits que impacten a primer colp d'ull. És curiós comprovar que en els vaivens dels seus canvis hi ha uns pocs mots que es repeteixen des de múltiples perspectives al llarg del temps: ceniza, ola, arena, fuego, hormiga…
Entretingut amb aquest encontre em trobe, assaborint-ne les primeres incursions, empès pel corrent d'un riu poderós, estalvi del temps en temps de presses i vertígens. (Molt recomanable per abstraure's del temps fugisser i les seues urpes de no-res la mandrosa lectura de l'obra d'un gran poeta. Sovint tan sols la més pura gratuïtat pot donar sentit a les coses.) Llegiu-ne si us plau aquests aperitius del llibre Desde entonces, escrit entre 1975 i 1978 i ja em direu.



“LOS DEMASIADOS LIBROS”

A cambio de las horas que no regresan
se acumulan los libros,
cajas de sueños, esperanzas, cóleras
que (es muy probable)
no leeremos nunca.

Por todas partes libros en desorden,
objetos de ansiedad, mudo reproche
de no habaerlos abierto.

Miedo a morirse
sin hojearlos siquiera.

Con qué cinismo,
con cuánta desvergüenza o qué locura,
después de todo esto nos ponemos
a escribir otro libro

FIN DE SIGLO

La sangre derramada clama venganza.
Y la venganza no puede engendrar
sino más sangre derramada. ¿Quién soy:
el guarda de mi hermano o aquel a quien adiestraron
para aceptar la muerte de los demás,
no la propia muerte?
¿A nombre de qué puedo condenar a muerte
a otros por lo que son o piensan?
Pero ¿cómo dejar impunes
la tortura o el genocidio o el matar de hambre?

No quiero nada para mí, sólo anhelo
lo posible imposible: un mundo sin víctimas.


MONÓLOGO DEL MONO

Nacido aquí en la jaula, yo el babuino
lo primero que supe fue: este mundo
por dondequiera que lo mire tiene
rejas y rejas.
No puedo ver nada
que no esté entigrecido por la rejas.
Dicen: Hay monos libres.
Yo no he visto
sino infinitos monos prisioneros,
siempre entre rejas.
En las noches sueño
con la selva erizada por las rejas.
Mi existencia consiste en ser mirado.
Viene la multitud que llaman “gente”.
Le gusta enardecerme. Se divierte
cuando mi furia hace sonar las rejas.
Mi libertad es mi jaula. Sólo muerto
me sacarán de estas brutales rejas.


SHOPPING CENTER

Quedó abierto el tarro de miel. Centenares de hormigas lo tomaron por asalto. Como en la fábula protagonizada per las moscas que memorizaste a los cuatro años, las hormigas murieron ahítas, presas de patas en la miel pantanosa, la dulce arena movediza.

PROVERBIO ÁRABE

Nada se escucha. La oscuridad cae a plomo en el desierto de los objetos. Primero asoma la nariz sensitiva, luego el cuerpecillo trémulo, la cola que rompe la armonía de la pelambre y es como cadena o castigo. Damos pasos furtivos, miradas concéntricas. No hay nadie: podemos aventurarnos hasta donde los restos del festín empiezan a corromperse. Es cuanto nos tocó y lo agradecemos. Otros han muerto sin probarlos siquiera. Por ahora reposa quien no descansa en sus ejecuciones. El gato duerme cerca de los rescoldos. Así pues, adelante: Robemos el placer mientras dormita la desgracia.

10

Entre el amor que puede ser asfixia y produce
plantas de sombra que se calcinan en la realidad sensitivas
y el desamor que engendra monstruos dolientes,
cuál es el justo medio, cuál es el punto
donde se erigen los que deben ser seres
de verdad humanos, no caricaturas
ni proyectos abandonados.
La violencia nace en la casa, el dulce hogar
reproduce lo que hay afuera. El maltrato,
como toda crueldad, es inconsciencia
y da forma a quienes serán
los crueles inconscientes del mañana.
La sobreprotección
es un efecto del pesimismo:
si el mundo es malo
y nada hacemos por cambiarlo –se dicen–
al menos retrasemos en lo posible
la hora y fecha del pago.

1 comentaris :

pepe ha dit...

El meu ideal en música és la absència de vanitat. Puc comprendre que ens deixem portar per la sensualitat pròpia de les paraules, els sons o les formes. Però crec que això és, en part, el repte de la claredat: ser una presència discreta al poema. Aquesta contenció i modèstia em recorda la música del Machado, plena de profunda claredat i on la poesia esdevé la veritable música del pensament. Gràcies, Manel, per la descoberta d'aquest machadià -a la seua manera- Pacheco.