dissabte, 29 de maig de 2010

Els habitants de Troia no accepten cavall

Amb la ressenya que segueix vaig col·laborar, com ja vinc fent-ho des de fa temps, en la revista Lletres Valencianes, que publica la Conselleria d'Educació i Esports i que és una mena de catàleg de publicacions recents entorn de la literatura. Apareixen dos o tres números l'any i compta amb seccions fixes com Infantil i juvenil, Narrativa, Poesia, Assaig a més d'alguns reportatges més o menys extensos que parlen de llibreries del país, bàsicament. Doncs bé, si punxeu ací comprovareu, si busqueu al pdf de poesia, que la ressenya que apareix a la revista, signada amb el meu nom, no coincideix amb aquesta, la que sí que he escrit jo i que podeu llegir tot seguit si us ve de gust. Ha estat un error de maquetació, tinc entés. El pitjor de tot l'embolic és que, al final de la correguda, hi ha publicat un article que no és meu, tot i que porta el meu nom i que, havent fet la feina, em quedaré sense cobrar-la. Deixeu, si més no, que la deixe penjada en aquest aparador i que no es quede perduda per sempre als llimbs de les lletres (valencianes). Penjada, aclaparada, perduda... Al remat, la poesia és la que eixirà perdent, reclosa en un segon pla a l'escena de les confusions.

ARDÈNCIES

Amb aquest volum de poesia, Albert Garcia Hernàndez guanyà la vint-i-sisena edició (2009) del premi de poesia Manuel Rodríguez Martínez que cada any convoca l'associació Amics de Joan Valls d'Alcoi. El poemari guardonat, el seté en la trajectòria del poeta, ofereix als ulls del lector un passeig pels racons de la recerca i l'esperança.

Si bé és cert que el primer que ens crida l'atenció d'aquest llibre és el títol inicial, el Magatzem de perfils d'Albert Garcia va prenent forma i sentit a mesura que iniciem la lectura dels seus poemes. Més endavant sabrem que el títol és el resultat d'una mena d'aposta amb una amiga. Tanmateix, havent-ne tastat i assaborit els versos, direm que, efectivament, assistim a una galeria de rostres, siluetes, perfils, fantasmes, digueu com vulgueu, que l'autor crea com a protagonistes de la seua particular escena.
És aquest un exercici a través del qual, l'home que hi ha darrere s'espolsa teranyines, residus, desencants. Una veu madura, que ha viatjat per les ciutats de la memòria, busca respostes allà on dirigeix la seua mirada, sorprés per una mena d'alienació que el converteix en fill del neguit, curull d'interrogants, cansat de tant oblit.
Si bé la poesia no s'explica, sí que podem dir que aquest magatzem de paraules és un crit contra la mort prematura i injusta, contra la soledat, contra tot allò que no ha de tornar. És per això que n'extraem un to melangiós, adolorit i ple de ràbia: aquestes imatges punyents del poema No en tenen prou amb el dolor dut pel carter per exemple, on ganivets cridaners, timbres intermitents, verins arterials habiten els versos amb la més punyent presència per dibuixar, al final, un ferm i fatal propòsit: la paraula que mata de pena.
En canvi, hi ha també un to esperançat que planta cara al desencís de què parlàvem. Hi trobem el consol contra la sofrença, les ardències contra el puny i el punyal, la poesia contra la por. És aquesta doble vessant la que fa créixer el poemari, créixer fins el punt culminant dels poemes finals: Hi ha resistència que fa nosa al vent i Revindrà a la son el perfum d'albarsana.
Altres aspectes a destacar són les referències implícites, o no tant, a la literatura clàssica i a la cultura occidental. També la metàfora recurrent de la casa com a símbol del temps passat, del món que el poeta enyora i evoca.
L'autor ordena els seus poemes en cinc parts d'una extensió semblant, d'una desena de poemes cadascuna, si fa no fa: façanes, factures, faccions, faiçons i fallences. Cinc parts escrites en clau de fa, com dirà l'autor del pròleg, Rafael Casanova, que ens mostren un paisatge urbà i un altre d'humà que conviuen en la intimitat còmplices de la paraula. Al cap i a la fi, no és sinó la paraula, l'heroïna que dóna vida a tota aquesta gamma de perfils. La paraula, la llengua, el bon dia, el nexe entre sud i nord, l'accent de la parla, l'estil, els mots oportuns... aquests són els autèntics habitants de Troia que no accepten cavall. Una vegada més, el vers com a eina que camina cap al futur.
Precedit de sis llibres de poemes, com ara Significants (1997), Les places (1998), Talaies (2001), El viatge d'allò que és dit (2001), Esperons nocturns (2002), La importància del violoncel (2009), aquest Magatzem de perfils obri nous camins a una de les trajectòries poètiques més interessants del l'actual panorama poètic.

No en tenen prou amb el dolor dut pel carter,
ni amb el ganivet cridaner del telèfon a taula,
ni amb el timbre intermitent que colpeja la porta,
ni amb el verí arterial que s'estén per les pantalles.
No en tenen prou.
Degollaran el teu indret,
lúcid i refractari,
per assolir la fi del seu etern propòsit:
dir-te allò que et matarà de pena.


Magatzem de perfils, Albert Garcia Hernández. Ed. Denes

2 comentaris :

Pere ha dit...

La incompetència no és cometre un error o cometre'n molts; la incompetència de veritat és no reconéixer que has comés un error, demanar disculpes i provar de minimitzar-lo (per exemple, pagant per una feina que que s'ha fet).
Però molt més greu que la incompetència és la mala fe: ara resulta que "la maquetació" també escriu textos sobre poesia!

Begonya Mezquita ha dit...

sé que saps bé de què parle. salutacions, pere.