diumenge, 9 de maig de 2010

Desemparats (1)

Colom, plaça Alfons el Magnànim, la Pau, Poeta Querol, Universitat, Comèdies, Mar, plaça de sant Vicent Ferrer, Trinquet de Cavallers, plaça de Nàpols i Sicília, Mossén Milà, els Venerables. Com una premonició d'allò que poc més tard ens anàvem a trobar, vam aparcar al carrer els Venerables. Portàvem prou de temps cercant algun raconet on oblidar-nos del cotxe per tal de poder sopar tranquils al Carme i comprovar després el nostre coeficient de permeabilitat. Carrer Palau, l’Almoina. A la porta lateral de la basílica hi havia gent que començava a fer una cua de vuit hores per poder entrar els primers a la missa de la descoberta. Plaça de la Mare de Déu. Un tapis de flors amb motius llorentins amagava part de la façana principal i atreia la curiositat dels pelegrins que anaven arribant. Alguns descansaven reculats contra la font, d’altres a les escales; tots tenien previst de passar la nit a recer de la plaça. Entre la gent que s'havia decidit a sopar a les terrasses dels primers restaurants, un vell vestit amb sotana negra, esclavina i veta de coll blanc, compartia taula amb un jove de cabells engominats i pulover rosa. Carrer Cavallers. Camembert fregit esguitat amb melmelada de gerd i d’altres delicadeses. Vistes de les teulades parisenques des de les gàrgoles de Notre Damme i vi de la terra a la llum d’un petit fanalet. Una tertúlia agradable, íntima. Crepes amb xocolata per a les postres. Havíem de tornar al cotxe perquè ens havíem descurat negligentment el mòbil a la taula de comandaments. Plaça de la Mare de Déu. Amb prou feines sí poguérem tornar a creuar-la, un riu de gent havia arribat i cantava exaltada l’himne que ofrena noves glòries. Al crit de “visca”, se succeïren un cor d’aplaudiments que acompanyaven els primers acords que, l’Orquestra Simfònica del Conservatori Municipal arrencava de l’altre himne sense lletra acoblada. Ara sí, dones amb el mateix model de perruqueria i homes amb bigotis cridaven enfurismats de ràbia contra no sé quin fantasma. Vaig començar a xiular i al mateix temps vaig sentir una fiblada al costat esquerre del pit. Ara els que portaven sotana es mesclaven amb els dels bigotis i les de la perruqueria. Un d’ells anava tocat amb un capell porpra. A la porta lateral de la basílica havia augmentat de manera considerable els qui esperaven l’hora d’entrar-hi. Plaça de l’Almoina, carrer Palau, els Venerables. Agafàrem el mòbil i decidírem passejar encara per tal de rebaixar la nostra taxa etílica. Palau, Avellanes, plaça de la Reina. Un castell de focs anunciava que havíem travessat el llindar de la nit.

És el meu natalici. Torne a a casa amb el pensament reblit d’homes amb bigotis i dones acabades de sortir del mateix motle perruquer i amb un sentiment de desfeta. Fa uns dies a la mateixa plaça on acabava la manifestació del vint-i-cinc d’abril em pensava que érem molts; fa un any i també uns mesos, a l’altra plaça, on ens aplegàvem contra la gestió educativa de Font de Mora, em pensava que no cabíem... ahir vaig comparar i em vingué a la boca un regust a derrota. Ara sé que no se n’aniran mai. De matí he posat canal nou perquè volia saber si els homes amb bigotis i les dones amb els cardats a motles encara eren a la plaça. He escoltat els seus crits “mare de tots els valencians” “mare dels sense sostre”... m’ha tranquil•litzat el fet de saber-me protegida sota l’advocació d’aquesta patrona que només porta cent vint-i-cinc anys com a tal però que té una especial dedicació als valencians desemparats, i jo, que ho sóc doblement, em sent molt millor. Després de la consulta popular als centres educatius, amb un 96% dels vots a favor del canvi en la política educativa i després d’escoltar les antidemocràtiques declaracions del conseller em reconforta saber que, si més no, la Mare de Déu de tots els valencians mai no se n’oblida dels desemparats, d’aquells que no tenen sostre, i nosaltres de moment no en tenim, l’aluminosi ens ha deixat desemparats, sense institut.

2 comentaris :

Begonya Mezquita ha dit...

Cos immortal.

Queti B. ha dit...

Els queden quatre dies. Recordes "Les invasions bàrbares"? Doncs així, d'ací a vint anys aquests casalots penjaran el cartell de "Es lloga". No et vas fixar en l'edat mitjana del "respectable"? No et faces la sang negra i, pensa, un any més per lluitar contra l'anorreament i el desempar.
Moltes felicitats!