dimarts, 14 de desembre de 2010

Pren aquest vals

Comencem a enyorar un minut abans de la pèrdua, i el buit resta per sempre, de forma permanent i absoluta. No hi ha res al món que el puga reomplir. Es un forat on el dolor va burxant dia a dia, on les agulles, lluny de cosir i apedaçar la pena, van fiblant la carn a cop de puntada. L’absència d’algú que estimes i admires, l’escletxa irreclamable, ens va englotint al centre del tràngol, ens fa giravoltar abans d’empassar la part més estreta de l’embús.

Intentem passar el trau de la manera més amable, amb el record. Per això, just un minut desprès de la pèrdua comencem a evocar. Cadascú fa la seua aportació d’aigua, de calç, de sorra per remenar l’argamassa amb què emplenar aquest gran buit. Cadascú aprén a conviure amb l’absència i a crear el mite.

Aquests dies ens ha trasbalsat la notícia de la mort d’Enrique Morente, una mort matinera i injusta. He començat a taponar la meua ferida escoltant una de les cançons que més m’agraden, la versió que el cantaor va fer de Take this waltz de Cohen, una adaptació del poema Pequeño vals vienés de Lorca. I he començat a ballar el vals…



En Viena hay diez muchachas,
un hombro donde solloza la muerte
y un bosque de palomas disecadas.
Hay un fragmento de la mañana
en el museo de la escarcha.
Hay un salón con mil ventanas.

¡Ay, ay, ay, ay!
Toma este vals con la boca cerrada.

Este vals, este vals, este vals, este vals,
de sí, de muerte y de coñac
que moja su cola en el mar.
Te quiero, te quiero, te quiero,
con la butaca y el libro muerto,
por el melancólico pasillo,
en el oscuro desván del lirio,
en nuestra cama de la luna
y en la danza que sueña la tortuga.

¡Ay, ay, ay, ay!
Toma este vals de quebrada cintura.

En Viena hay cuatro espejos
donde juegan tu boca y los ecos.
Hay una muerte para piano
que pinta de azul a los muchachos.
Hay mendigos por los tejados,
hay frescas guirnaldas de llanto.

¡Ay, ay, ay, ay!
Toma este vals que se muere en mis brazos.

Porque te quiero, te quiero, amor mío,
en el desván donde juegan los niños,
soñando viejas luces de Hungría
por los rumores de la tarde tibia,
viendo ovejas y lirios de nieve
por el silencio oscuro de tu frente.

¡Ay, ay, ay, ay!
Toma este vals, este vals del "Te quiero siempre".

En Viena bailaré contigo
con un disfraz que tenga
cabeza de río.
¡Mira qué orillas tengo de jacintos!
Dejaré mi boca entre tus piernas,
mi alma en fotografías y azucenas,
y en las ondas oscuras de tu andar
quiero, amor mío, amor mío, dejar,
violín y sepulcro, las cintas del vals.

Federico Garcia Lorca.
Leonard Cohen.
Enrique Morente.

4 comentaris :

Olga Gargallo ha dit...

Una nit al Greenspace València, un altre espai desaparegut injustament. Mític.

Manel Rodríguez-Castelló ha dit...

Impagable, Olga. Les línies del triangle Lorca-Cohen-Morente, els nusos d'un vals etern que uneix la fi amb el principi on tot torna a començar, la roda inesgotable de les paraules fetes melodia. Gràcies per tornar, amiga.

Àlex Andrés ha dit...

A mi sempre m'ha encisat aquesta versió del Hallelujah de Cohen. I la tornada em sembla tremenda amb la guitarra elèctrica, l'acústica i el cor gitano i de xiquets de fons. Per no parlar del crit del Morente abans de cada tornada.
Ací teniu la lletra de la versió de Morente-feta per ell-. La podeu comparar amb l'original

Una gran pèrdua, Olga.

novesflors ha dit...

A mi també m'ha dolgut molt aquesta sobtada desaparició de Morente. I també l'he recordat al meu blog, no m'han calgut paraules aquesta vegada.