dijous, 16 de novembre de 2006

La marca de la Gioconda


Com li havia promés al nostre estimat Alessandro Dallapiccola, vos ressenye la primera notícia que vaig tindre de Gioconda Bellli i el seu llibre La mujer habitada.
Em trobava de viatge amb uns amics quan, en el nostre temps tendre i indocumentat, vam haver de fer nit, per una d’aquelles sincronies que el joc de daus universal ens depara més sovint del que seria explicable per la sola intervenció de l’atzar, a l'acampada contra la construcció de la presa d'Itoitz que promovia l'esquerra abertzale, potser cap a les primeries d'algun estiu dels primers anys noranta. Una vesprada llarga, càlida, radiant, vam arribar en aquell lloc estrany. Era un descampat a la vora d'un riu amb unes poques tendes de campanya mal plantades i que feia un aspecte desolat, desastrat.
Per a contextualitzar el moment, recordeu que uns pocs anys abans, crec que a la dècada dels vuitanta, el moviment popular liderat per HB havia aconseguit aturar la construcció d'una autovia entre Iruña i Donostia que haguera travessat pel mig d'un emblemàtic paratge natural, el nom del qual ara no recorde :( La lluita havia estat dura, amb una acampada reivindicativa permanent com a acció principal enimg del bosc que la carretera havia de destruir. La irrupció d'ETA, amb sabotatges i no sé si amb algun segrest, va fer molt polèmic i dificultós el procés.
D’aquesta manera, per al moviment abertzale, la lluita d'Itoiz havia de ser una continuació de la victòria obtinguda en aquella altra ocasió, un símbol de la resistència d’Euskal Herria a l’opressió espanyola, o almenys això s'esperaven. Tanmateix, la visió d'unes poques persones molt jòvens, acampades a la vora oposada d'un riu on les caterpillars i un cafarnaum d'altres màquines grogues removien muntanyes navarreses, enmig de la polseguera i el soroll, no semblava una oposició molt temible.
De tota aquella concurrència, el gènere predominant era el femení, en una proporció abrumadora: és més, crec que tot eren dones, quasi adolescents de cabells arranats i tenyits de color violeta, excepte alguna cresta o alguna cueta, alguna treneta o rasta escadusseres, prenint el bany despullades en el riu o, quasi sense roba, assegudes a les vores mentre llegien, abstretes, alienes a les amenaçadores caterpillars, els barrenos o els antidisturbis, alienes a les meues mirades i miradetes, cada vegada més desinhibides, totes, totes elles, totes llegien alhora, amb una devoció que no havia vist meréixer a cap altre llibre, La mujer habitada de Gioconda Belli.
He d’aclarir ací que era la primera vegada en la vida que sentia parlar o veia aquest llibre i la seua autora tot i que, en aquells temps, que ara no m’atreviria a dir el mateix, em podia considerar un lector actualitzat i informat.
Però això no era l’únic en què semblaven coincidir aquelles dones: totes elles lluïen, de més a més, unes blavures, o també dites moradures, de diferents mides i tonalitats, però totes elles situades al lloc exacte que en valencià anomenem “anca”, i que ve a ser el costat exterior de la cuixa, just la part oposada a l’engonal.
A mí, com comprendreu, la fantasia se’m va disparar com la glucosa a un diàbetic després de menjar-se un xuxú. Vaig començar a relacionar elements i a lligar caps: Gioconda Belli era un nom d’evidents ressonàncies italianes, per allò del quadre i el cognom acabat en -i, morfema de plural, i el lexema Bell- era evident que estava relacionat amb bellum, que vol dir guerra. Això ho vaig relacionar amb l’actitud combativa de les feministes radicals italianes, amb fama de ser terrorífiques a l’hora de denunciar i d’atacar el tan secular com repugnant domini patriarcal, fins al punt de defensar la pràctica sistemàtica del lesbianisme com a praxis revolucionària… Això era! Per això no m’havien fet ni punyeter el cas, a mi, amb el tipet que tinc –tenia–… Si vos fixeu, el títol del llibre evoca la imatge de la dona com a casa, un espai buit per dins, que s’habita, un símbol freudià, però que també s’ocupa o s’okupa, amb el valor simbòlic afegit de violència sobre les dones, d’abús sexual, d’habitació o ocupació il·lícita, no consentida… Però, i les marques a l’anca ?
:0

Les marques a l’anca em tenien fascinant i no parava de figurar-me quina mena de pràctica ritual, revolucionària o disciplina lúbrica deixava aquelles empremtes, i la llarga vesprada d’aquell estiu càlid i estrany s’acabà, vingué una nit fresca, un tant ventosa, i jo la vaig passar regirant-me en el meu sac de dormir, veient passar davant meu imatges d’antidisturbis ensenyant la porra mentre jovenetes abertzales amb aspecte punki s’abaixaven les bragues davant d’ells i els mostraven les anques violàcies de manera provocadora.
A l’endemà em vaig despertar amarat del suor típic de sac de dormir dins de tenda de campanya al sol. Vaig baixar, amb l’enteniment teranyinós encara, a la vora del riu per a fer un bany que em despavilés. Allà estava ja el meu amic Jaume, després d’haver pres el bany, despullat i … amb unes enormes marques morades a les anques!!!
–I això?– li vaig demanar espantat.
–Això és el mateix que tens TU– digué mentre assenyalava amb un dit la MEUA anca, que lluïa dues precioses blavures provocades d’haver dormit de costat, directament sobre el terra.

4 comentaris :

dallapiccola ha dit...

Estimat amadeu, el teu relat m'ha deixat totalment corprés. Desconeixia el teu verb esmolat a la par que profundament tendre. A l'igual que desconec tantes coses teues (cosa que m'encisa per l'horitzó de converses que albire).

No puc imaginar cap relat millor per convidar algú a llegir aquesta novel·la de bellesa i guerra. Com el nom de l'autora. Com el teu relat. Com les teues jovenetes rierolenques.
Gràcies, oh amadeu, per aquest regal.

Passe, tot seguit, a gitar-me amb la imatge d'eixe màgic bosc navarrés ple de fades abertzales lliurant-se al bany mentre altres deeses llegeixen "La mujer habitada".
Una ací, una allà.
El riu passa.

Amadeu Sanz ha dit...

Gràcies, apreciat Sandro.
Com a curiositat, vos deixe aquest enllaç per als que tingueu curiositat pel tema del pantà d'Itoitz:

Cronologia de l'oposició al pantà d'Itoitz.

Amadeu Sanz ha dit...

Si feu una cerca amb google per presa de itoitz descobrireu que avui en dia encara continua la lluita :O

Begonya Mezquita ha dit...

Per si no hi mireu: al post de més avall, el de la por, he posat un enllaç d'un article-entrevista de la premsa dobre el tema.És molt bo, diu-descobreix coses molt d'ara.

Per cert, Amadeuet, saps que m'ha eixit un blau a l'anca? I conste que no he dormit a terra... Esteu bé? Besets al personal.