dilluns, 12 de desembre de 2005

Un monòleg més

A fosques, a un costat de l’escenari, espere amb un mal de panxa i una mirada fixa concentrada al teló que se situa al meu davant, no sé si hi haurà un munt de persones o només un grup de gent asseguda a les butaques alternadament per tal de donar la impressió que la sala està plena, continue esperant. La meua entrada comença quan a mi em done la gana i ja m’està donant... done un pas cap al davant, pare, pense i continue. Els focus m’ajuden a l’eixida en escena, he arribat al meu destí. Estic situada a la banda esquerra de l’escenari i a la meua dreta es troba una cadira un poc estranya però senzilla, jo diria que més que una cadira és un tamboret, no massa gran, ni massa petit, completament negre, damunt d’ell es troba un nas de clown, el més cridaner d’aquesta imatge no és el nas, sinó la llum que cau damunt d’aquestos objectes i assoleixen una escena esperançadora, només donant un parell de passos em pose davant aquesta cadira, ara la llum cau damunt meu, em limite a posar-me el nas i a prendre seient damunt aquest tamboret, no puc vore exactament quina és la quantitat de gent que es troba asseguda a les butaques, els focus de llum obstaculitzen la vista al front, no completament però sí en bona part. M’agradaria començar a parlar però no puc, hi ha alguna cosa que impedix que ho faça, sense pensar-ho una altra vegada solte la primera paraula ,es tracta d’unir una frase rere una altra per tal de formar un text que dit ací, damunt aquesta fusta, asseguda a un tamboret i amb un nas de clown, amb moltíssimes o poquíssimes persones mirant-te, es converteix en un monòleg, el meu concretament consisteix a reivindicar un munt de coses que generalment la gent no saben que existeixen. Estic farta, estic cansada, veig que el teatre o l’art en general avui és tot menys això. És negoci, és publicitat, comerç, rutina, burocràcia... Els actors, directors, etc. vivim lligats i nosaltres no som com ells, nosaltres som lliures. Volem un art que siga capaç de canviar els cors de la gent, que ens alegre, ens done força, un art que ens faça sentir-nos segurs, que aplege directament a l’esperit de tothom, un art sense fronteres, que ens millore com a persones.

Ara mateix escolte el que dic, no sé si el públic ho escolta, crec que no ho estan fent, ara puc vore les persones que es situen a les primeres fileres, ningú m’escolta, em miren, sí, però ells no esperen el que jo vull aconseguir, volen espectacle a canvi d’un preu que han pagat fa no res o ja fa temps. Ningú plora, jo ho faig per dins i per fora, no fan cap manifest a les seues expressions, només estan asseguts a les butaques amb un cos rígid i una mirada perduda o massa fixa. Estan ací perquè volen, qui vol entra i qui no, evidentment, es queda fora. L'avantatge d’entrar és que, potser, no surts com has entrat, o sí, això depèn de tu mateix.

No tinc més ganes de continuar; he de fer-ho, però no puc.

L’espectacle ha acabat, la gent aplaudeix, com és costum en finalitzar una obra, no cregueu que és perquè has aconseguit el que volies... haurien de fer açò si realment foren capaços d’enfrontar-se amb la societat per tal que aquest monòleg no es tornara a posar en escena, haurien d’aplaudir si realment foren capaços de canviar només açò. A continuació se'n van. Són persones que, potser, no tornaré a vore mai més. Persones que van a vore el teatre perquè sí, perquè volen portar a la xicota, que mai ha anat al teatre, que coneixen a una xica que actua, que s’avorreixen i no saben el que fer...coses així, que no entendré mai.

Potser la meua veu no tinga prou força per tal que les paraules arriben on jo vull. Però no puc cridar més, ni tan sols literalment.

Encara continue ací dalt, de la mateixa manera que estava fa mitja hora, només m’entren ganes de caure a terra i donar-me tal tossolada al cap que em faça perdre el sentit i que en despertar em trobe molt lluny d’aquí. Ho faig, caic del tamboret però pare la caiguda amb les mans, ¿per què ho he fet? Gràcies al colp en caure a terra, el nas rogenc ha eixit expulsat directament del meu cos, l’observe atentament, va rodant i rodant lentament fins que arriba a la pota del tamboret, allí mateix finalitza el seu trajecte, continue mirant-lo, ell també em mira a mi.

Avui només demane una veu que, almenys, faça sentir el que jo sent.



4 comentaris :

Unknown ha dit...

Volem un art que siga capaç de canviar els cors de la gent, que ens alegre, ens done força, un art que ens faça sentir-nos segurs, que aplege directament a l’esperit de tothom, un art sense fronteres, que ens millore com a persones.

Mmm, Paula, impressionant :O
Quan aquest matí m'has demanat què m'havia paregut no t'he sabut dir res més que havia trobat moltes faltes… però ara que m'ho he rellegit després d'esmenada l'ortografia, el cert és que em deixes bocabadat amb alguns dels textos que fas, de tan ben escrits que estan alguns :O
Els trobe torbadors, imaginatius, estranyament madurs per a una xica tan jove com tu ets, i això em sorprén molt agradablment i m'encoratja: una de les satisfaccions de la meua professió és trobar perletes com tu :)

Begonya Mezquita ha dit...

Brrrravo, Paula. Tots ens hauríem de posar de tant en tant aquest nas de pallasso ben roig, ben roig, i mirar quina cara fa el públic.
Hauríem de buscar aquest art capaç de donar-nos aquesta energia que es desprén de les teues paraules.
Au, ja ens contaràs l'obra que vas a veure al Talia. ;)

Maria Peris ha dit...

Paula sense paraules. Ja saps que et genial i que cada dia que passa em sorprens més, bo supose que a tots. Vinga xiqueta, es vem, t'estime ;-)

Paula Peña ha dit...

moltísimes gràcies!de veres que m'alegre molt cada vegada que entre ací i trobe aquestos comentaris.Bó,moltes gràcies i perdoneu per no fer cap comentari,el que pasa és que m'era impossible...Ara ja li estic pillant el"truquillo",anava perduda!