dissabte, 25 d’octubre de 2008

Dues Ofèlies

Eugènia Aloy i Chelo Martínez són dues dones que pinten. Les vaig conéixer fa tres anys i he anat seguint la seua obra, veient com creixien en elles mateixes i en el món sencer. Aposten per l'art figuratiu, treballen fins el vertigen, com feia Henri Rousseau, lliures en el sentit més ampli del mot, sense cap mena d'influència si bé hi podríem trobar esquitxos de Frida Kahlo, Paula Rego o Tamara de Lempicka. La proposta d'aquestes artistes, però, naix com un brot lliure directament sorgit d'alguna font primigènia, alguna civilització primitiva.
A mesura que ha anat passant el temps, han descobert que juntes fan bona parella i han decidit que conéixer-se no ha estat cap casualitat. Per això fa mesos que encetaren un projecte comú. Ara fan del seu treball una obra conjunta. Una mà més una altra mà. L'una ordena el caos, l'altra conquista l'aigua, la terra i l'aire.




Del seu treball insistent, disciplinat i ardu -en puc donar fe-, ha nascut un llenguatge particular: la nuesa del cos com un element més del paisatge, l'element femení que ompli els llenços de cap a cap, la mirada de la dona que reinterpreta un cos, un arbre. Veieu la dona sola que obri les mans i projecta cap endavant la seua femineïtat, que es busca per jardins poblats de plantes, convertits en locus amoenus (les flors, el riu d'Ofèlia) i que situa la força del seu sexe al bell mig de l'Univers. I la dona amb un home que, d'esquena a l'ull espectador, es lliura a l'abraçada total entre verds que no paren de créixer mentre ella esdevé vida, mare, filla, muntanya, llac, quietud, mort i més vida, si pot ser.



Així com la filla literària de Shakespeare, aquestes dues dones soles s'obrin pas entre natura i univers, es lliuren a l'expressió artística amb tot el que tenen de propi, elles mateixes, senceres i conscients com ningú que l'error és a tocar de mà, que l'atzar les ha de menar al seu destí. Han decidit que les sensacions i els sentiments tenen molta raó i, sobretot, molt de color. En aquests fonaments crec que es basteix el seu món personal.
Cadascuna diu, inscriu uns senyals en la terra que trepitja i, juntes, no sumen dues. La vida ja ho té, això: un bon dia descobreixes algú amb qui decideixes fer camí, si el bon temps ho permet. Entre Xelo i Eugènia germina el sentit.
El proper mes de desembre podreu veure la seua obra exposada a la seu de l'Stepv, al carrer Juan de Mena de València. I ací teniu alguna imatge per completar aquest retrat a dues bandes.

5 comentaris :

novesflors ha dit...

M'agrada la primera imatge de flickr, la de les flors enormes, més grans que les persones...

Olga ha dit...

Les dues Ofèlies com dones-aigua dormint el somni etern al seu llit del riu.
M’agrada molt com capbusses les aigües transparents d’aquest paisatge shakespearià al bell mig dels jardins proposats per aquestes dues artistes. És cert que tenen un estil propi encara que amb reminiscències de Frida Kahlo, Paula Rego o Tamara de Lempicka. Aquestes dues no les coneixia (sóc gran desconeixedora de tantes coses!).
M’han agradat molt les dues (avui va de duets) imatges que has seleccionat, i també he coincidit amb la tria que n’ha fet novesflors.
Les dues Ofèlies i les dues Frides.

Jose Manuel ha dit...

També estaria bé si compreu algun cuadre. No són molt cars i queden molt bé a casa.

rosa ha dit...

M'agrada que les dones treballen juntes, i que parlen les unes de les altres.

Begonya Mezquita ha dit...

Ha estat un plaer escriure d'aquestes xiques. Com a artistes tenen un rotllo especial i com a persones són molt i molt boniques.
També ha estat xulo que deixeu ací els vostres comentaris, grazie tante.