dijous, 16 d’octubre de 2008

Rock & roll Barcelona (1)

Als catorze anys em vaig enamorar de Barcelona. El pare hi participava en un congrés de neurologia que el tenia ocupat tota la jornada, de manera que ma mare i jo ens vam dedicar a rodar per tota la ciutat en un taxi contractat a tal efecte. Fou la primera i última vegada que viatjàrem tots tres. La màquina de Super 8 (la mateixa amb què Carlos Pérez i Gerardo Gormezano uns anys després rodarien el seu primer curt a la casa d'Alcoi), guiada per la meua mà, va enregistrar algunes imatges que tornar a veure ara em faria tremolar: un paó reial desplegant el ventall multicolor de les seues plomes al zoo, detalls de la façana de la catedral, el somriure d'una mare de quaranta-set anys, no recorde què més. Encara se'm va concedir un altre caprici: el Let it be dels Beatles i l'Imagine del Lennon en cassettes de l'època, els discos que amb més tossudesa he escoltat mai. Els de Liverpool van animar no pocs guateques estivals a l'Almadrava fins que, completament exhausts, van desaparèixer del mapa.
He tornat moltes vegades a Barcelona, de manera que la ciutat sempre em resulta estranyament familiar. L'he vista passar del gris fosc del postfranquisme, de la tristesa nerviosa i atrafegada, a l'esclat multicolor del postolimpisme, alegre i enfeinat com sempre. Hi torne sempre que puc i mai no me l'acabe. Hi vaig anar molt d'ençà que Gerardo se n'hi va tornar amb la seua família per estudiar enginyeria. Des del carrer Viladomat baixava per la Ronda de Sant Antoni a buscar les Rambles i el Barri Gòtic. Cada vegada que sentia l'ofec de València –i això em passava sovint durant els primers anys– me'n fugia a Barcelona. Uns amics que hi estudiaven els darrers cursos de Filologia (el Lluís Bueso, el Juli Camarasa i l'Amadeu Viana) van organitzar una lectura de poemes a la Universitat que va presentar en Sebastià Serrano. La meua òpera prima, La ciutat del tràngol, doncs, va ser el primer i darrer llibre que he presentat a la capital. Fa quatre anys em vaig veure embolicat en l'organització d'un recital de poesia en homenatge a Papasseit i Estellés (símbols de la fraternitat entre les dues ciutats) que va tenir lloc a la plaça de Sant Just en companyia d'altres deu poetes de la trinxera. Aquests són, de moment, els únics pecats literaris que confesse haver perpetrat a la ciutat que tant m'estime, i no per falta de ganes (de cometre-hi pecats, vull dir). La colònia alcoiana a Barcelona és arrelada, frondosa i renovable, de manera que sempre hi he pogut visitar actors, fotògrafs, pintors i altres cercadors de fortuna i practicar-hi eixa rara comunió que s'estableix entre gent que se sent allà com a casa la meitat del dia i l'altra meitat tan sol i estrany com un home en un autobús –que diria Dylan Thomas. Tinc la sensació que això els passa, més o menys, i amb desigual intensitat, també als mateixos barcelonins, sobretot als barcelonins. A banda del meu amic Gerardo, que com a bon jueu és més aviat un apàtrida cosmopolita encara que va fer el batxillerat a Alcoi, hi ha un altre alcoià amb el qual hi vaig compartir dies memorables: l'Ovidi.
Supose que tots els amants deuen tenir la seua ciutat. Bé, doncs, confesse (ja veieu que avui la cosa va de confessions) que la meua, o la nostra, és BCN. Però el meu amor a la ciutat té almenys una excepció, una petita infidelitat, com si diguéssem: el metro. No és que no m'agrade (i m'agrada perquè no hi haig de pujar per obligació ni per rutina), però quan viatge en el metro de Barcelona realment em trobe a París, on vaig conèixer el primer metro. Les mateixes bafarades d'aire calent, l'aïllament poruc de la gent, la desconfiança maldestra, l'espectacle humà obert en canal, la veu freda de la megafonia. L'any 74, a París, el metro feia olor de perfums i de croissants, i la gent es captenia silenciosa com una tomba, coses que et feien sentir habitant d'una altra galàxia. Al metro de Barcelona t'adones que aquella és una ciutat plena de forats, com mons aïllats, sense transvasaments possibles: Passeig de Gràcia versus Sant Andreu, la gent que va al Lliure i la que no hi anirà mai. El món oficial del català i la realitat mestissa i en castellà de la majoria de carrers. El Liceu i el barri Xino. Com a totes les grans ciutats, només que a Barcelona això salta a la vista al primer colp d'ull i es clava a la pell: tot de mons en un món inabastable.
La novel·la podria començar així, amb Let it be i Imagine, i acabar amb el muntatge que vam veure dissabte a la nit al Lliure, Rock'n'Roll. Però ho deixarem per al proper post, on us contaré alguns encontres que van tenir lloc a BCN, us parlaré de Poblenou i de l'Ovidi i us faré cinc cèntims sobre aquesta peça excepcional de Tom Stoppard dirigida per Àlex Rigola. De moment el cartell de l'espectacle per fer goleta.

4 comentaris :

Begonya Mezquita ha dit...

Rodoredianament encara: divendres 10 d'octubre feia 100 anys del seu naixement i, a la Plaça del diamant, les actrius Imma Colomer i Silvia Bel llegien fragments de la novel.la homònima. Hi vam ser els últims 15 minuts, prou per ensumar l'aire que perfumava la plaça i per celebrar alguna trobada més que exepcional: el culpable d'aquesta pàgina que tant ens agrada.
I més, senyora, i més.

Olga ha dit...

Rodoredianament sempre.
I barcelonina. I ovidiana.

Jo també em vaig enamorar quan era adolescent d’aquesta ciutat, i encara ara. És la ciutat amb majúscules, que m’acull maternal quan la necessite. I cada vegada se’m fa més necessària.

M’ha agradat molt fer aquest viatge literari amb les guitarres i el baix elèctric de fons. El paó, el taxi, ta mare. Quanta tendresa! Espere, impacient, la segona i tercera part.

Àngels ha dit...

Manel, a mi també m'has fet reviure aquella primera vegada que, amb setze anys i dos profes bojos, ens vam anar a Barcelona. La veia per primera vegada i, és cert, quan vaig besar eixos colors i eixos olors em vaig enamorar. Era l'any de les olimpíades, la ciutat estava de festa i jo, encisada. Anys i anys més tard vaig començar el meu viatge en l'educació allí mateix i els records encara estan en la meua ment. Parles del metro? Crec que és el que tinc més present. Hi ha vegades que encara escolte la veu de la dona, en un català que em feia sentir com a casa, quan anunciava l'arribada al meu destí. Hi vivia a plaça Espanya i, només arribar i, abans de pujar al meu modest piset, em passejava per les fonts de Montjuïc. Cada dia a les huit de la nit era una festa de gent que s'apropava a veure la música i la il·luminació de la font. Pensava amb mi, en com m'agradava i estimava la ciutat i en com d'afortunada era de poder viure aquella experiència. Durà dos anys, em vaig repensar molt de tornar però l'alternativa era el Clot del Moro, difícil, oi? Encara quan hi torne (aquest any per segona vegada amb alumnes) intente reviure la meua passió per cada carrer de la ciutat. El meus: carrer de la Tapineria, dels Traginers...en fi, el Gòtic. Espere la segona entrega.

Àlex Andrés ha dit...

Jo hi vaig viure a prop de la sagrada família. I reconec que viure-hi i treballar-hi va ser tota una altra cosa que em feu el contrapunt a la vivència magnífica que tenia de barna com a visitant (sempre la recorde sol). Tinc un mal record del metro: aquella calor sufocant, l'aire enrarit, la gent accelerada... Vaig optar per pegar-me una caminata fins l'insti. Tenia temps de sobra... i hi anava accelerat!

Em quede amb la barcelona visitada i no viscuda.