Resurrecció.
Avui pensava parlar-vos d'una altra cosa, però m'ha succeït un fet aquest matí que volguera compartir amb vosaltres, de manera urgent.
Des que començà el curs que vaig decidir aprofitar el temps de cotxe cap a l'institut i dedicar-lo a tapar els innombrables forats de la meua cultureta auditiva. Que són molts. Vaig començar per Bruckner, a qui encara no havia fet mos. Vint minuts d'anar i vint de tornar fan quaranta minuts, per cinc dies: tres hores i vint minuts. Suficient per sentir una simfonia les suficients vegades com per fer-te'n una idea. D'aquesta manera vaig sentir tres simfonies de l'amic Anton: la setena, la quarta i la novena. Mentre esperava que els meus mentors brucknerians m'assessoraren sobre el següent pas a donar en la meua incursió, vaig decidir repassar les simfonies de Mahler. La primera... La segona... I ací és on em trobeu aquest matí.
Aquest matí em tocava la part final de la Segona Simfonia en Do menor "Resurrecció". Tan bon punt premia el play, ha començat a caure ladediós. L'eixugaparabrisa posició tres i baixant a seixanta per hora per l'autopista perquè gairebé no m'hi veig. El cas és que just al minut 3 i mig, quan l'orquestra em tenia absolutament posseït i tots els meus pèls es trobaven en posició de firmes, just quan les llàgrimes s'abocaven sense cap possibilitat de control, quan era impossible que plogués més, just en aquest moments vos jure que en un petit fragment de cel, s'han obert els núvols i ha baixat un feix de llum.
Brutal.
Vos ho jure per Dallapiccola. I us he de confessar sottovoce que durant un segon he dubtat. Sí, amics i amigues, ha estat només un instant. Però ho he d'acceptar: he dubtat de la inexistència de Déu. Confie que Jean Meslier m'ho sabrà perdonar amb la seua infinita bonhomia.
El cas és que jo ja coneixia relativament bé aquesta part de la simfonia. L'he sentit en innombrables ocasions. Per diferents orquestres i directors, en directe, en cd, en vídeo... Té igual. És brutal.
La veritat és que resulta un gran plaer escriure aquest post perquè sé que, si volguéssiu seguir la meua recomanació, estic a punt de proporcionar-vos una de les experiències musicals més intenses de les vostres vides. Nyas. És el que hi ha.
···
Per si algú té curiositat per la construcció d'aquesta música, ací teniu la frase musical que dóna cos a tot aquest final:
Com veieu, hi ha tres elements fonamentals, que un cop extrets d'aquesta melodia, serviran Mahler per articular tota la peça.
- Un bot descendent (en aquest cas un interval de tercera tot i que Mahler empra salts descendents amb altres intervals):
- Una escala ascendent de clara simbologia
- Una appoggiatura llarga que congela la melodia abans no d'abocar-se al do.
Com sempre, jo us recomane que, si no coneixeu la peça, l'escolteu abans no visiteu el vídeo. Però en tot cas ací teniu una gravació tremenda del Bernstein (4'). I ací una del Rattle (8' perquè comença uns minuts abans). No us podeu perdre les cares de plaer suprem de tots dos. Proveu a imaginar-vos allà, al bell mig de tot aquell allau sonor...
Quin parell de cabrons.
9 comentaris :
Marededéusinyor, quina esgarrifança!
Un feix de llum que trenca la tempesta just quan l’ànima s’acomiada del cos. I queia ladediós. T’has sentit com sant Pau quan caigué del cavall?
Demà, si cotinua plovent, provaré d’escoltar la simfonia camí de la Vall.
La música de Mähler és veritablement corprenent.
He intentat veure els dos vídeos que proposes però youtube no m'ha deixat... ho tornaré a provar en un altre moment...
Coses com aquesta que has escrit m'alegren el dia, xe!
De tota manera, en la meua opinió el centre i culminació de tota l'obra, el moment en que s'obrin els cels i tot esclata (no com a resurrecció, sinó molt més encara: com a redempció) és l'instant brutal del do major en posició de tònica amb què el cor, alçat de la cadira, crida amb totes les forces el vers: Aufersteh'n, ja aufersteh'n wirst du mein Herz in einem Nu. Després d'aquest final, que indefectiblement, sense excepció, m'arranca les llàgrimes i el moquillo, la vida té sentit. Dura només una estona, però és una estona en què té sentit.
És curiós el joc major/menor establert per la retòrica musical dels segles XVII i XVIII, i que tenim fermament arrelat en el nostre subconscient. Ho dic perquè l'escala ascendent que esmentes és, precisament, un element fonamental del tema inicial del primer moviment. I és que un mateix recurs, segons la modalitat, pot servir tant per a un Totenfeier com per a una resurrecció. Entendre aquests detallets és un plaer de déus.
Gràcies per una anotació tan apassionada, i tan congenial.
L'he escoltada i he de dir-te que no se m'ha obert el cel però m'han caigut unes llagrimetes d'emoció. El cor se m'ha encongit.
Gràcies per la descoberta simfònica.
Uff, et done tota la raó! Vaig estar, ara fa un any, a l'auditori de Castelló on l'ONE interpretava la cinquena de Mahler. He de dir-te que no havia escoltat mai res d'aquest compositor i,de verita, no sé si un raig de llum em va sortir de dalt, però que em va costar tornar en si després de la brutalitat que és, t'ho juro. Tota una experiència!!
Àngels apunta una cosa que vaig obviar al text per fer-lo el més curt possible. Si aquests cinc minuts són demolidors... imagineu-vos que deu ser arribar-hi després d'empassar-vos tota la simfonia (80-90'). Et quedes totalment exhaust. Com després de llegir un totxo estil la muntanya màgica.
Novesflors: prepara mocaor.
Olga: per més que l'escolte, aquest tros, sempre em brollen les llàgrimes -cosa no gaire fàcil en un mosso com jo.
Guillem: Willkommen, liebe Freund. He tornat a sentir el fragment que proposes. Un puto do major. Que gran que era mahler. Ara.. què em dius de l'"sterben werd'ich um zu le" que prepara la frase que comentes? el re natural sobre labmajor (compàs 700), el ritenuto per passar al "pesante" del do major (un puto do major!)... i per acabar, la frase que a mi em remata (o em resuscita): "zu Gott wird es dich tragen"(a Déu que es farà càrrec de tu) en crescendo des del piano súbito fins el gloriós si bemoll de les sopranos.
Com molt bé dius... Mahler crea un instant on la vida té sentit.
Nyas.
M'imagine el Hans von Bülow regirant-se dins la tomba, penedit d'haver-la rebutjat. Què es pot esperar d'un home com ell que va dir: "un tenor no és un home sinó una malaltia".
Ja coneixia la 2a de Mahler. Ara que ens la retornes, reitere: hi ha vida després de la mort? :)
A mi la pregunta que m'obre és més aviat: "hi ha vida a la vida?" I després d'escoltar aquests cinc minuts... diràs que sí.
Pel que fa al von Bulow: no se li pot retreure res a un home que ha estat capaç de descriure els tenors de manera tan fidel.
Àlex, m'han passat la 2a i la 3a de Mahler. Ara, a esperar que ploga.
Publica un comentari a l'entrada