Una cançó piramidal

INTRO

Pyramid Song és la porta per la qual vaig introduir-me en Radiohead ara farà uns sis anys. Ja vaig contar-vos en un altre lloc com hi vaig arribar.

Primer de tot, si no coneixeu aquest tema, us recomane de sentir-lo ací. Si us ve de gust, és clar.

A

Quan vaig prémer per primera vegada el play per sentir la tria de cançons que el meu amic Emilio Encabo m'havia preparat i hi va aparéixer Pyramid Song vaig quedar-me congelat. Al lloc. L'inici és colossal: en només tres o quatre segons t'enganxa completament. Atrapat.
Cinc minuts després ja estava jo amb llapis i paper intentant treure l'entrellat d'aquella cançó.

La primera pregunta que em vingué al cap fou quin dimonis de compàs és?

Hi ha certa polèmica al voltant de la transcripció a partitura d'aquest ritme. Qualsevol compositor sap com és de fàcil imaginar o cantar una melodia i com és de difícil traslladar-la al paper: quin compàs, quins accents, com ho entendrà millor un instrumentista amb el qual no podré parlar... En la meua minianàlisi seguiré la partitura editada per Warner/Chapell Music del 2001.

Quan vaig veure la partitura no donava crèdit... un miserable quatre per quatre? No sé vosaltres, però jo no hi sent un quatre per quatre. Jo hi sent una sèrie de pulsacions regulars alternades amb un acord de durada més llarga. Aquest nota més llarga dóna la sensació de congelació momentània del ritme. Messiaen en diria valor afegit. Amb aquesta nota una mica més llarga s'aconsegueix el que el mateix Messiaen diria un ritme no retrogradable, és a dir: un ritme que si el retrogrades (si el reescrius de dreta a esquerra) obtens exactament el mateix ritme. Aquest és l'aspecte clau del ritme de la cançó: la simetria.

Fixem-nos en la introducció.

Com hi podeu veure, en realitat el ritme és més senzill que no sembla. Als dos primers compassos tenim una estructura de cinc colps amb l'acord central una corxera més llarg: 2+1+2. (Si pensem en termes de durada haurem de seguir la pulsació de corxera: 3+3+4+3+3).

Escriure aquest ritme simètric en quatre per quatre és només una opció. També es podria haver transcrit d'aquesta manera:

En aquesta segona opció es guanya claredat d'exposició (s'hi pot veure més clarament la simetria) però s'aconseguiria una partitura plena de canvis de compàs que, per a certs instrumentistes, resultaria de lectura molt i molt pesada.

Fins ací ja era tota una sorpresa per a mi -gran desconeixedor del pop. Però encara hi devia haver alguna cosa més perquè aquesta estructura no se m'apareixia a l'oïda de manera tan clara com l'anàlisi palesava. No sempre percebia un 2+1+2. Adesiara la sensació era més aviat la de 4+1. Això implicava que els accents musical anaven canviant. Si us fixeu en el primer exemple, al tercer compàs es repeteix el ritme simètric que hem comentat (2+1+2) però l'harmonia, tot fugint de la redundància, no segueix el model rítmic. El tercer compàs no inicia amb un acord nou sinó amb un eco (una repetició) de l'anterior de manera que resulta impossible percebre en aquest compàs la repetició del ritme 2+1+2 -que, de fet, sí recomença. Tenim, per tant:

Ritme: 2+1+2, 2+1+2
Harmonia: 2+1+3 +2+2

Com veiem, un cicle harmònic complet es desenvolupa en quatre compassos mentre que un cicle rítmic necessita de dos compassos. La melodia -que també necessita de quatre compassos-sempre comença en el temps fort del primer compàs (cosa que ajuda a entendre, si més no, l'accent més important) però s'allarga en notes repetides i melismes fins que no arriba a la següent seqüència de quatre compassos.

O dit altrament: el ritme està format per cinc elements desenvolupats en dos compassos amb repetició(10 colps, per tant) mentre que l'harmonia empra també cinc elements (5 acords) però que necessiten de quatre compassos per completar el seu cicle.

És aquesta una de les característiques fonamentals dels Radiohead: les costures es desdibuixen. L'estructura harmònica no coincideix amb l'estructura rítmica -i normalment la línia melòdica sol seguir, també, el seu propi camí.

Un moment que m'agrada especialment és l'entrada de la bateria cap a la meitat del tema. Si fins ara teníem una estructura 2+1+2 que s'embolicava amb la repetició (2+1+2, 2+1+2 on ja començàvem a percebre més un 2+1+4+1+2...). Ara, a més, tenim al senyor bateria marcant la negra amb un dels plats. Per fi trobem el quatre per quatre! Lloat sia nostresinyor!
Però fixeu-vos, ara, amb quina polirítmia ens trobem:


Segona de les característiques del nostre grup. La conjunció de ritmes obstinats, amb accentuació diferent, que creen una atmosfera rica però emboirada.



B

Una altra cosa que em va rondar pel cap fou la qüestió del títol de la cançó. I no parle de si va ser motivat pel tattoo amb forma egípcia al maluc d'una amant, ni si va ser concebuda en un vol tornant d'un bolo a El Caire... que és probable que siga així (no m'he molestat a averiguar-ho). El que a mi m'interessava és ben bé una altra cosa: què té de piramidal aquesta cançó? Hi ha algun element estructural que guarde relació amb el títol? Com ha transformat Radiohead un títol extramusical en material musical?

Fixeu-vos en aquesta imatge

Si hi ha alguna cosa que defineix una piràmide és la seua simetria. Puges, arribes al cim, baixes. És pura simetria.

Com traslladar aquesta imatge a música?

Radiohead crea un ritme i una harmonia simètriques.

Tornem a l'apartat anterior. Ja hem vist la simetria rítmica (2+1+2). I l'harmònica (5 acords). Quins són aquests acords? L'harmonia segueix el patró F# G A6 G F# que es manté de manera obsessiva pràcticament tota la cançó (excepte la breu introducció: F# G A6 G G). Fins i tot en els pocs moments en què no empra la seqüència de cinc acords, trobem un altre nombre d'acords de numeració simètrica (F# E G).

A més, i per acabar-ho d'adobar, el moviment de la tònica dels acords fa un dibuix piramidal perfecte:

CODA

En fi, una meravella de cançó.