dimecres, 1 d’octubre de 2008

Jardí vora el mar

"-He fet de tot... Vosté no s'ho pensa perquè em veu així. Però he fet de tot. Un sac, encara que pesi cinquanta quilos, pesa poc quan és el primer i estàs mort de gana. Però quan és el que fa cent... I anar per carrers pudents amb gossos al darrera i amb les criatures que es riuen de tu... Hi ha hagut moments que per una mica de jardí m'hauria venut l'ànima i les cames. ¿Oi que no ho diria ningú? Només es viu fins als dotze anys. I a mi em sembla que no he crescut."


Diumenge passat em vaig falcar al llit. No volia connectar amb el món real fins que no m'hagués acabat de llegir la novel·la que aquests primers dies de tardor tenia entre mans. Més Rodoreda, sisplau. Ja tenia ganes de viure una aventura com aquesta. El retrat d'uns anys daurats, narrats per una veu, la del jardiner (fidel?), protagonista anònim (masculí!) que, com l'aranya, fila un entramat de vides, la d'una dotzena de personatges, durant sis estius. Senyorets i criats es retroben cada any per Sant Joan, inici d'estiueig, en una casa que mira el mar, una casa gran amb un bell jardí que s'omple de colors i cants d'ocells quan arriba el bon temps i es queda quiet i silenciós a l'hivern.
La història d'amor impossible entre Eugeni i Rosamaria és un dels eixos centrals de la novel·la. El triangle que entre ells i el senyoret Francesc s'estableix ja el voldria per als seus films Woody Allen, que tan tristament ha resolt aquesta vegada el trígon amorós Vicky Cristina Barcelona. Em fascina el deix de recança que arrosseguen aquests joves enamorats, més pel que no diran, no faran, que per les coincidències que el destí els amaga. Més Rodoreda, sisplau.
I perdem-nos entre geranis, lliris (el tigrat, el de Sant Antoni i el Corona Imperial) mímules, llàgrimes de Sant Josep, llessamins valencians, la rosa excelsa i llorers i salzes i pebrers... Perquè de tot plegat, en restarà un perfum, el d'un jardí fet personatge-testimoni-veu del pas del temps, de la decadència dels anys i de les relacions humanes. El jardí-jardiner, una simbiosi quasi perfecta, una recreació genial de l'home que viu dels records d'una dona que va desaparéixer massa d'hora, un home savi, discret i silenciós que coneix pam a pam la casa i els qui la deshabiten. Els símbols que dibuixen el seu univers íntim (la ràdio, l'agulla de fer mitja, el quadern de l'Eugeni), les constants referències a la natura, a les estacions de l'any, els diversos registres que caracteritzen els personatges, el retrat de la burgesia catalana, la Barcelona dels anys seixanta i el poble de comarques costaneres on es feien construir la torre per passar-hi l'estiu, fan d'aquesta una peça clau, una més sisplau, de la narrativa rodorediana.
Només es viu fins als dotze anys. Fa feredat, aquesta frase. És la veu de la solitud qui parla, la veu tranquil·la dels anys, la que mira passar el temps com qui observa l'esclat d'una poncella en obrir-se. Perquè és així. Mireu els til·lers... ¿Veieu les fulles com els tremolen i ens escolten? Més Rodoreda, sisplau.

5 comentaris :

Olga ha dit...

Et promet més Rodoreda.

La setmana vinent, 10 d'octubre.

Àlex Andrés ha dit...

Propose recuperar la idea de comentar llibres. Vam dir de la Rodo. Aquest sembla perfecte. Demà mateix me'l comence, vinga. Ja vos diré.
gimme more ruodoreda!

vicent minguet ha dit...

Mehr Rodoreda, bitte !!

(que diria Stockhausen, en comptes de mehr Licht !)

Una abrassada

Vicent

Begonya Mezquita ha dit...

Molt bé, Olga. Espere que la teua escapada a la recerca de les petjades d'aquesta dona haja estat profitosa.
Àlex, la vas a xalar!
Salutacions al consumidor de música clàssica. Wellcome, Wilcomen, Vicent!

Sylvia ha dit...

Només és viu fins al dotze anys, una frase que fa feredat que diu Begonya Mezquita al seu inspitat text de "Jardí vora mar".
Una frase terrible que et fa pensar. Perquè si és veritat i no necesàriament ho hauria de ser, què passa amb els millors anys que se supossa que són l´adolescència i la joventut? Ara recorde que el meu avi deia allò de què hi havia nascut massa promte i que no hi havia tingut joventut. Per què ho diria?
Salutacions