diumenge, 28 de setembre de 2008

Viatge al món digital

Sóc un escèptic, ho reconec, o més aviat un suspicaç impenitent davant cada nou invent amb què la tecnocràcia para la nostra taula domèstica. Per això quasi sempre arribe tard a les maquinetes, i només quan són estrictament inservibles (em va passar amb el vídeo i em passarà el dia que decidesca adquirir un mòbil, objecte que llavors ja haurà esdevingut pura arqueologia). Relacione aquest dèficit amb la meua absoluta manca de fe religiosa i la contrastada ineptitud per a les veritats científiques, però lluny de turmentar-me amb tan escandalosos defectes, n'he fet bandera i marca de la casa, i explique per a qui vol sentir-me que la meua és una forma de resistència al poder, una reivindicació de la vida ascètica, un retorn a les formes primigènies del saber i l'experiència (mentideta venial: com si les formes del saber fossen incompatibles entre elles!). Dic tot açò per justificar la meua presència en una revista digital (també en diuen virtual) com aquesta. Quatre anys mirant de reüll el que Begonya teclejava amb tanta ànsia, comptant cada minut que hi dedicava, fent-me el desmenjat cada vegada que em convidava a visitar La paraula nostra, per acabar sucumbint finalment als seus encisos i comprometent-me a penjar ací (postejar, en dieu vosaltres; ja m'hi aniré acostumant), en l'ordre i el rirtme que Amadeu, el gran faedor, proposa, un feix de paraules. La culpa la teniu el consell de redacció, que completa l'Àlex amb els seus encisos sonors i l'Olga, l'estranya au del paradís literari que ja no pararà de volar.
Aquests, més els altres dos ja esmentats, em vau subornar amb un bon àpat a la platja saguntina, amenitzat per la primera tempesta d'estiu, la companyia de la tendra canalla i les respectives mares, unes fotos de l'artista i una memorable passejada per l'arena banyada (per la mar i per la pluja), l'olor de la qual sembla que em va despertar, com una fera que em rosegava calladament per dintre, els desigs més lluminosos, la fe més amagada. El nostre de la paraula, aquest díctic confús, ha conquistat així un nou membre, que espera estar a l'alçada d'unes circumstàncies que s'han revelat tan riques, variades i suggestives per a l'alegria del lector.
M'havia proposat escriure sobre viatges, que és recurs sofert i elàstic, tot evitant la temptació de ressuscitar algun cadàver enterrat entre les pàgines dels meus dietaris. Ho faré, en sentit una mica més estricte, potser més endavant, sense tancar cap porta. De moment us done algun detall sobre el meu viatge a les interioritats de la paraula (nostra, ara sí, pel que a mi respecta) des de la desfeta de certes suspicàcies que al capdavall no malmeten un atàvic, entranyable i sòlid escepticisme. Comptat i debatut, només es tractava d'escriure i compartir, de transmetre l'emoció de certs viatges. Doneu-vos per avisats.

Post Scriptum al Post
Com que sembla que tots els consellers (i conselleres) coincidim, també, en la nostra admiració pel gran Cesare Pavese, us propose, ara que se'n celebra el centenari del naixement, una antologia de poemes i textos que li hagen estat dedicats. Ací en va un, del poeta mallorquí Antoni Vidal Ferrando:

DEESSA

Homenatge a Cesare Pavese

Queia el cel de Menorca sobre les escarlates i les veus del night club. Quan s'allunyen l'acull de l'entretemps i les estones que el capvespre trepitja, tot és encara un eco de gardènies. Ara et record amb el jersei blau d'indi sota els somnis esfèrics, lacis de les bombetes; record els mariners del moll, els gestos, els dits llargs del saxofonista ianqui i un solo que va interpretar per tu, bell i patètic. De sobte esdevingueres la deessa. Sempre havia cercat els ulls mateixos, la mateixa instantània en camafeus, en els blancs hiperlírics de l'op art i dels Modiglianis; per les creus del camí i els aeròdroms de països famosos; come i falò la sera, la mar i les teves cuixes.

(El batec de les pedres, 1996)

5 comentaris :

Amadeu Sanz ha dit...

Wellcome, my friend.

Begonya Mezquita ha dit...

Les cites dedicades a Pavese és bona idea per encetar el nostre homenatge particular a l'home torinés. Manel, arribes a bona hora!

Àlex Andrés ha dit...

Has passat la prova d'ingrés d'una manera excel·lent amb aquest post tan bell, ple tendresa. ;)

Veig que anem calfant motors per a l'especial pavese...

Ets un plaer, alhora que un repte, comptar amb tu.

Olga ha dit...

Bon dia, company, i benvingut a aquest abisme vertiginós que tu bé coneixes.

Un plaer indescriptible que vulgues compartir aquest raconet amb nosaltres, malgrat la seua virtualitat.

Un milió de besos.

quadern de viatges ha dit...

Un gran escrit m'ha agradat molt llegir-lo. M'estic llegint un dels llibres que recomana el bloq quadern de viatges de la UOC, considero que son interessants i valen la pena llegir-ne algun