diumenge, 14 de setembre de 2008

La paraula de Marina Tsvetàieva

Oh gest que arrenques el vestit!
Somrís-ganyota -més planer
Que menjar i beure! (De guarir
Tens l'esperança, tu rai!) -Bé,

Serem, doncs, ara com germans?
Bona aliada: en l'aliança!
-Rius -ben abans d'haver enterrat!
(I jo he enterrat -i ric encara.)


Marina Tsvetàieva Poema de la fi i altres poemes
Anna Akmàtova Rèquiem i altres poemes
Traducció de Maria-Mercè Marçal i Monika Zgustova. Ed. Proa / labutxaca 2008


Acaba l'estiu, tanquem l'episodi dels llibres que havíem guardat tot esperant les vacances. Una lectura que m'ha captivat i que encara em resistesc a desar a la prestatgeria ha estat la dels poemes d'aquestes dues dones que han inserit amb majúscules la poesia en la literatura russa. Dues dones que han compartit una època difícil: dues guerres mundials, la revolució russa i la guerra civil, el triomf del totalitarisme i, sobretot, el terror stalinista. Malgrat les coincidències històriques (la veu de cadascuna es projecta sobre un fons d'exili, pobresa i persecucions), heus ací una poesia de tall més clàssic, serena i elegant, la d'Akmàtova i un crit esdevingut poesia, el de la Tsvetàieva, una poesia rebel, salvatge i desbridada. En qualsevol cas, hi ha en totes dues un fort lligam entre vida i obra, una vida que ben toca de peus a terra, fins al punt que els versos d'aquestes dones són un autèntic recorregut per sengles biografies. Finalment, com un riu que s'amaga i renaix, llurs vides arribaran a confluir en algun soli(t)dari meandre.

I és que el cel és tan llunyà,
tan a prop uns llavis tendres.
Déu, no jutgis: no has estat
una dona aquí a la terra.


Marina Tsvetàieva va nàixer a Moscou el 9 d'Octubre de 1892. Poeta de les absències, víctima de l'exili, del dolor (se li va morir una filla de tres anys), de la fam, de la guerra, és la passió i l'absència el motor que engega cadascun dels seus versos, un tro que rebota contra els murs interns i externs.

Al llarg de fàbriques retrunyidores,
Per l'eco de la veu, vibrants,
El més recòndit que la llengua colga
Et diré- el secret que, davant

Dels homes, dones i vídues celen.
El secret que Eva va amagar
A l'arbre: no sóc sinó una bèstia
Ferida al ventre gemegant.


El Poema de la fi , al qual pertanyen els fragments que hi ha dispersos entre aquestes línies, és un llarg text dividit que evoca la darrera trobada i la decisió de ruptura d'una parella, un home i una dona, a Praga, mentre aquests van fent un recorregut emotivament significatiu: des del fanal on acostumaven a trobar-se, passant per un dels seus cafès habituals on es fa explícita la proposta de trencament, una llarg passeig pel moll fins a un pont que ella desitja que s'eternitze, un segon fanal, inici del suburbi, ja extramurs... Tot plegat, una metàfora del camí cap a la separació. La ciutat com a escenari de la ruptura. Els barris perifèrics, la cua d'un gegant gairebé inhabitable, l'altra banda del pont com el final de la relació amorosa. Una metàfora d'una altra metàfora: la fi de la vida.

Prou de banalitats sens mida:
Prou de viatges, versos, trens,
Hotels... -Amor vol dir: la vida.
-Un altre nom, per tornaveu

Rebia dels antics...
-I doncs?
El puny estreny un esquinçall
-Com un peix mort- de mocador.
-Anem? -Cap on? Tria: estimball,

Bala, verí! La mort -ben franca!
-La vida! -Com un capitost
Romà que escruta, amb esguard d'àguila,
Desfeta, l'host.
-Trenquem, llavors.

......

Extramurs! Fora de ciutat, mira!
La frontera hem traspassat!
La vida- lloc on es fa impossible
Viure: gue-to jueu, call...

......

D'un sol cop perdre-ho tot-
El joc més net!
Barri, raval: S'han fos
Dies oberts...

S'han fos -tendresa, cases,
Dies, pedres, nosaltres.


Més enllà o més ençà de la feina de traducció, a desgrat dels problemes de mètrica i rima que aquest exercici comporta, els versos d'aquest Poema de la fi, amb accent de marcada intensitat com el cognom de l'autora, salats, marins com el nom, tenen imprés el gust amarg de la tristesa acompanyada del crit de qui no es conforma. Ni la fi de l'amor ni cap altra fi: la llibertat, l'alegria, el dret a viure.

-Ja no em sap dir res aquest mot
Més que absurdíssim: tren-ca-ment.
-Un entre cent? Deu lletres com
Un mur: Darrere, el buit, latent.


La nostra Maria-Mercé Marçal, gènesi i motor del treball de traducció i selecció juntament amb Monika Zgustova, hi és present. I tant. Hi evoquem les premisses marçalianes, la revolta, el desencís, la lluita.

Però com ens somreia
La mestressa, amatent,
Quan junts ens feia seure,-
Amb aquell llanguiment

D'amant de cabells blancs...
Com si digués: Viu! Prou
Tu també et marciràs!
Rauxa, badalls, amor,-


Potser perquè l'autora d'aquests versos va estudiar piano i anava per a professional de la música segons les idees d'una mare amb aires d'artista, hi trobem un reguitzell de versos que s'ordenen amb un ritme amable. Paradoxalment, a mesura que la poeta trenca l'espai del vers, el farceix de signes de puntuació, el transforma en diàleg abrupte, interromp el mot, el segrega, assistim a una lectura ben pautada, homogènia dins de la seua heterogeneïtat.
Marina Tsvatàieva es va suïcidar quan encara no havia fet els 50.

Si punxeu ací, podeu saber més coses d'aquesta donassa.

6 comentaris :

Jose Manuel ha dit...

Uau!! Peaso d´entrada t´has fet. Mola mola.

Àlex Andrés ha dit...

En fi, haurem de buscar un huequet per aquestes dues poetasses. Mercis.

Per cert, benvinguda al subsector llonganisser, últimament això semblava un haikubloc! ;)

Begonya Mezquita ha dit...

L'estudi introductori de les traductores no té desperdici, que no ho havia dit en la llonganissa!
Salutacions tardorals i embotidesques!

novesflors ha dit...

Interessantíssim, el teu post.

Begonya Mezquita ha dit...

Gràcies novesflors i també per la teua presència en aquest raconet. :)

Olga ha dit...

Hi ha llibres que es resisteixen a tornar a les prestatgeries i van fent una muntanyeta a la nostra taula i al nostre cor. Aquests deixen d'anomenar-se llibres i passen a la categoria de tresors.