diumenge, 12 d’octubre del 2008

Quatre en u

1
Per si voleu escoltar música xula, mentre llegiu.



2
A finals de setembre va faltar Toni Viñas, l’home que tenia la llengua en el cap. El vaig conèixer cap al 1985, potser el 86, a l’àtic que tenia Imma al carrer Benicarló, a Benimaclet on, després de les assemblees d’interins del Col·legi de Llicenciats, ens ensinistrava en la lluita sindical i en el comentari de text per a les oposicions. Llevat d’Àngel López, aquell de la Gramàtica Liminar, no he sentit parlar ningú de llengua, no la nostra, ni la de la boca, amb aquella passió i coneixement. Imma deia que tenia la llengua en el cap, com si fos una pel·lícula que anava projectant i de la qual triava el fotograma adient per a il·lustrar cada cas.
Un dia d’aquells va entrar un lladre a l’àtic de l'Imma. Va forçar la porta i va regirar un poc la casa. Quan Imma va tornar a casa i féu inventari, només va trobar a faltar un exemplar de Madame Bovary.

3
Des de primers de setembre l’Allioli em té xuclat per lo garró. Sense ser exhaustiu, he fet dues guies d’inici de curs, l’Allioli ordinari d’octubre i una separata extraordinària amb motiu del 25é anniversari de la Llei i Ús Ensenyament del valencià; a més, m’he recorregut de dalt a baix un parell de vegades el País, valencià, per fer fotos de centres i persones, i he cobert diversos esdeveniments, com ara presentacions, concentracions, assemblees, manifestacions, signatures d’acords… Dec haver fet prop d’un miler de fotos, però em sembla que aquesta hiperactivitat –que ho és, si més no, per a mi, que estava avesat al ritme pausat de la docència– l’agrairà l’Allioli, que tant sovint es queda oblidat en la bossa amb què arriba embolicat a les cases dels subscriptors i afiliats.
Ja des de finals del curs passat, després d’un període de dubtes, temptatives i molta, molta inseguretat, crec que l’equip que el fem hem trobat una orientació que, tot i que estiga encara en procés de maduració, li dóna a la revista un interès tant pel que respecta a l’elaboració de la informació com pel que respecta a la seua presentació. Canviar les rutines d’anys i aprendre a treballar perquè una audiència amb excedent d’inputs informatius pare la seua atenció en una modesta revista mensual d’informació sindical no és, al meu parer, moco de pavo. I més si algunes de les persones que ho hem de fer, em referisc sobre tot al meu cas, no hem tingut cap altra formació que un cert diletantisme, per no dir amateurisme.
Així que fotografia amateur, tipografia amateur i disseny gràfic menys encara que amateur, fan la flassada amb què intente tapar l’Allioli sense que se li gelen els peus. Gairebé mai ho aconseguisc, de vegades per defecte meu, perquè un arriba on pot. D’altres vegades perquè a última hora, quan ja tens una pàgina muntada que més o menys està bé, arriba un article molt més curt del que estava previst o, encara pitjor, amb un excés de mil caràcters o, fins i tot, de dotze mil, i aleshores et vols morir, perquè la peça ha d’entrar com siga i l’has d’estacar llevant fotos, gràfics, blancs, posant el tracking al límit…
Tanmateix, també hi ha petits èxits i satisfaccions, i perdoneu pel self-bombing. A finals del curs passat va eixir endavant, no sense entrebancs, una portada de l’Allioli que després esdevingué la imatge de la campanya de l’STEPV contra Educació per la Ciutadania en anglès.



A pesar del poc domini que tinc del disseny vectorial, l’execució, per la seua senzillesa, no va quedar mal del tot.
Aquest curs ens hem proposat millorar la presentació gràfica de la informació susceptible de ser treballada així, en comptes del tradicional i, a vegades, infumable text. I això que sóc capaç de fumar molt i molt. He trobat, via Cuatro tipos –salut i gràcies, Tomàs– el bloc de Chiqui Esteban, Infografistas, responsable de les impressionants infografies del diari Público. El treball del mateix Chiqui Esteban i el dels altres infografistes que sol ressenyar al seu bloc em són de gran ajuda i inspiració.
Així, a l’especial de la Llei d’Ús, he preparat una doble pàgina amb gràfics dels quals no estic del tot insatisfet, tot i que encara li’n sobra text per a permetre una presentació més jerarquitzada dels gràfics. Estic especialment pagat d’aquesta troballa gràfico-tipogràfica,



on els parèntesis de la Frutiger 87 fan d’embut perquè passe l’alumnat que fa ensenyament en valencià, de la primària a la secundària.

4
Quan jo era menut, el dia de Sant Donís, com que encara no era festa, mon iaio arribava de treballar de nit i tots eixíem a l’escala a esperar-lo i vore’l pel buit trapezoidal de l’escala mentre pujava els cinc pisos amb un mocador en una mà i un cigarret de la marca 46 en l’altra. En arribar, i abans de recuperar-se del pantaix, oferia el seu mocador blanc a la meua iaia que l’acceptava amb arrapament i li l’agraïa amb una besada breu, abans de desembolicar-lo i mostrar el seu llèpol contingut a la canalla: el tronaor i les delicioses fruitetes fetes de massapà. En acabar de sopar, es plantava la petita falla culinària al mig de la taula i ens la cruspíem a mossets, per consentir que el gust intens de l’ametla i el sucre s’agombolara dins la boca, i la precisió de les miniatures dins els ulls.
Així és com modestament celebràvem a ma casa el 9 d’octubre, Sant Donís, el dia dels enamorats valencians, allà per l’any de la picor. Deixant a part Sant Valentí, que el Nostre Senyor tinga en glòria, m’estime més Sant Donís, un dia per a l’amor i la lluita.

Sant Donís

7 comentaris :

Manel Rodríguez-Castelló ha dit...

Amic meu, això teu no és amateurisme, sinó amadeurisme, que és una cosa ben distinta. M'agrada molt quan evoques episodis passats-presents; tens el tremp del narrador, aprofita'l.

Olga Gargallo ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Olga Gargallo ha dit...

1.La música que ens has proposat és una delícia. De seguida he buscat d’altres temes de The Cinematic Orquestra per la xarxa i porte el que va de dia escoltant la cançó una i una altra vegada. Llàstima de no haver conegut abans el grup perquè han actuat a Madrid i Barcelona el passat juliol i podríem haver fet una escapadeta.

2.L’any 85-86 comprovàvem cada dia la passió d’Àngel López per les qüestions gramaticals—nosaltres dèiem “Gramàtica a eliminar”—i la connexió entre aquesta i la ciència exacta. També per aquells anys, freqüentàvem molt el pis d’estudiants de la meua amiga Dolors al barri de Benimaclet i el pitjor de tot era haver de passar per la porta d’aquella caserna de la guàrdia civil. Més que caserna era un castell fortificat. Passàvem amb por, quasi sense respirar i corrents fins a tombar el cantó. Aleshores, preníem l’aire tranquil del barri.

3.Estic d’acord amb Manel amb la teoria de l’amadeurisme. Una tasca ben variada i tota ben feta, res d’amateurisme. Des que has canviat el clarió i la pissara per la maça o mà i el morter, l’Allioli té millor gust, estètic i sindical. Ja saps que sóc amadeurista.

4.Quan jo era menuda a casa, ni en cap altra de les cases que jo coneixia, no celebràvem sant Donís. Ni amb mocador ni sense, no coneixíem les fruitetes de massapà més que aquelles toledanes del nadal. Tampoc no celebràvem la coentor de sant Valentí.
Sempre he pensat que tant l’una com l’altra eren profit de campanyes comercials de grans establiments i del gremi de pastissers per superar alguns anys de crisi. Ara, me n’alegra saber que el nostre sant Donís sí ha tingut arrels tradicionals. A partir d’ara, el començaré a celebrar, amb solemnitat i alegria.

Amadeu Sanz ha dit...

Manel, estoy en ello, no et penses.
Olga, de la Cinematic no m'agrada tot el que he sentit, però quan alguna m'agrada em passa com a tu, que no puc parar d'escoltar-la. Breathe i Ma fleur m'encanten.
Àngel López i la Guàrdia Civil van ser el pà nostre de cada dia per a mi durant uns anys benimacletistes que vaig tindre. Aleshores tenia un 600 i passava cada dia davant la torreta picoleta.
A la mà del morter, hi ha qui li diu també boixet, una manera ben metonímica de fer l'allioli.
Supose que la mocaorà és una tradició prou circumscrita a la capital. Si ma filla haguera sigut xiquet, teníem pensat haver-li posat Donís.

David Rodrigo ha dit...

M'encanta la Frutiger, encara que em pareix més bonica Myriad Pro...

Amadeu Sanz ha dit...

Gràcies, Montblanc, pel teu interés. De fet, jo diria que la Myriad deriva directament de la Frutiger, de la qual és una actualització. La Frutiger, en qualsevol cas, s'inspira en la Univers, un dels primers dissenys d'Adrian Frutiguer i és una "humanització" d'aquella.
La Myriad és una font d'Adobe, que la usa com a font corporativa, així com també ho fa Apple.

Àlex Andrés ha dit...

Jo sí he trobat un canvi important a l'allioli des que t'hi estàs. Jo era dels que amuntegava els exemplars amb el seu plastiquet i tot. I en alguna ocasió et deguí explicar que se'm feia un torro de llegir. Ara és molt diferent. Potser els textos són més interessants ara però em sembla que té molt més a veure amb l'embolcall, que els fa més mengívols. Congratulations, my friend.

M'agrada molt el viratge dispers que han pres els teus posts.