Quatre en u

1
Per si voleu escoltar música xula, mentre llegiu.



2
A finals de setembre va faltar Toni Viñas, l’home que tenia la llengua en el cap. El vaig conèixer cap al 1985, potser el 86, a l’àtic que tenia Imma al carrer Benicarló, a Benimaclet on, després de les assemblees d’interins del Col·legi de Llicenciats, ens ensinistrava en la lluita sindical i en el comentari de text per a les oposicions. Llevat d’Àngel López, aquell de la Gramàtica Liminar, no he sentit parlar ningú de llengua, no la nostra, ni la de la boca, amb aquella passió i coneixement. Imma deia que tenia la llengua en el cap, com si fos una pel·lícula que anava projectant i de la qual triava el fotograma adient per a il·lustrar cada cas.
Un dia d’aquells va entrar un lladre a l’àtic de l'Imma. Va forçar la porta i va regirar un poc la casa. Quan Imma va tornar a casa i féu inventari, només va trobar a faltar un exemplar de Madame Bovary.

3
Des de primers de setembre l’Allioli em té xuclat per lo garró. Sense ser exhaustiu, he fet dues guies d’inici de curs, l’Allioli ordinari d’octubre i una separata extraordinària amb motiu del 25é anniversari de la Llei i Ús Ensenyament del valencià; a més, m’he recorregut de dalt a baix un parell de vegades el País, valencià, per fer fotos de centres i persones, i he cobert diversos esdeveniments, com ara presentacions, concentracions, assemblees, manifestacions, signatures d’acords… Dec haver fet prop d’un miler de fotos, però em sembla que aquesta hiperactivitat –que ho és, si més no, per a mi, que estava avesat al ritme pausat de la docència– l’agrairà l’Allioli, que tant sovint es queda oblidat en la bossa amb què arriba embolicat a les cases dels subscriptors i afiliats.
Ja des de finals del curs passat, després d’un període de dubtes, temptatives i molta, molta inseguretat, crec que l’equip que el fem hem trobat una orientació que, tot i que estiga encara en procés de maduració, li dóna a la revista un interès tant pel que respecta a l’elaboració de la informació com pel que respecta a la seua presentació. Canviar les rutines d’anys i aprendre a treballar perquè una audiència amb excedent d’inputs informatius pare la seua atenció en una modesta revista mensual d’informació sindical no és, al meu parer, moco de pavo. I més si algunes de les persones que ho hem de fer, em referisc sobre tot al meu cas, no hem tingut cap altra formació que un cert diletantisme, per no dir amateurisme.
Així que fotografia amateur, tipografia amateur i disseny gràfic menys encara que amateur, fan la flassada amb què intente tapar l’Allioli sense que se li gelen els peus. Gairebé mai ho aconseguisc, de vegades per defecte meu, perquè un arriba on pot. D’altres vegades perquè a última hora, quan ja tens una pàgina muntada que més o menys està bé, arriba un article molt més curt del que estava previst o, encara pitjor, amb un excés de mil caràcters o, fins i tot, de dotze mil, i aleshores et vols morir, perquè la peça ha d’entrar com siga i l’has d’estacar llevant fotos, gràfics, blancs, posant el tracking al límit…
Tanmateix, també hi ha petits èxits i satisfaccions, i perdoneu pel self-bombing. A finals del curs passat va eixir endavant, no sense entrebancs, una portada de l’Allioli que després esdevingué la imatge de la campanya de l’STEPV contra Educació per la Ciutadania en anglès.



A pesar del poc domini que tinc del disseny vectorial, l’execució, per la seua senzillesa, no va quedar mal del tot.
Aquest curs ens hem proposat millorar la presentació gràfica de la informació susceptible de ser treballada així, en comptes del tradicional i, a vegades, infumable text. I això que sóc capaç de fumar molt i molt. He trobat, via Cuatro tipos –salut i gràcies, Tomàs– el bloc de Chiqui Esteban, Infografistas, responsable de les impressionants infografies del diari Público. El treball del mateix Chiqui Esteban i el dels altres infografistes que sol ressenyar al seu bloc em són de gran ajuda i inspiració.
Així, a l’especial de la Llei d’Ús, he preparat una doble pàgina amb gràfics dels quals no estic del tot insatisfet, tot i que encara li’n sobra text per a permetre una presentació més jerarquitzada dels gràfics. Estic especialment pagat d’aquesta troballa gràfico-tipogràfica,



on els parèntesis de la Frutiger 87 fan d’embut perquè passe l’alumnat que fa ensenyament en valencià, de la primària a la secundària.

4
Quan jo era menut, el dia de Sant Donís, com que encara no era festa, mon iaio arribava de treballar de nit i tots eixíem a l’escala a esperar-lo i vore’l pel buit trapezoidal de l’escala mentre pujava els cinc pisos amb un mocador en una mà i un cigarret de la marca 46 en l’altra. En arribar, i abans de recuperar-se del pantaix, oferia el seu mocador blanc a la meua iaia que l’acceptava amb arrapament i li l’agraïa amb una besada breu, abans de desembolicar-lo i mostrar el seu llèpol contingut a la canalla: el tronaor i les delicioses fruitetes fetes de massapà. En acabar de sopar, es plantava la petita falla culinària al mig de la taula i ens la cruspíem a mossets, per consentir que el gust intens de l’ametla i el sucre s’agombolara dins la boca, i la precisió de les miniatures dins els ulls.
Així és com modestament celebràvem a ma casa el 9 d’octubre, Sant Donís, el dia dels enamorats valencians, allà per l’any de la picor. Deixant a part Sant Valentí, que el Nostre Senyor tinga en glòria, m’estime més Sant Donís, un dia per a l’amor i la lluita.