Jardí trencat

La sala s’abocava al jardí a través d’un finestral que feia de paret al primer pis. Al costat, la cuina tenia tot l’enyor d’un temps d’encaix i farbalans. Una porteta, al racó, donava eixida a una escala de graons esberlats i barana de ferro que es precipitava sobre el jardí. El mur que l’arrecerava, enfront dels finestrals, desafiava al cel i, cobert d’heura, ofegava qualsevol desig de maons i sargantanes d’obrir-se pas entre les clarianes. El gat de la casa, negre i mansuet, venia cada poc per fregar el llom contra les nostres cames en senyal d’acolliment. El jardí urbà era un de tants que encara conserva sant Gervasi amagat a les cases.

El carrer era tranquil. Un atzucac on no pot arribar la fressa dels vehicles. Des d’allí començàrem el nostre rosari de carrers: els Josepets, Septimània, Vallirana, Francolí, la Gleva... Anàvem resant la lletania de noms i anàvem confegint un àlbum de records en blanc i negre, alhora que llegíem fragments que s’hi referien a aquells punts estel•lars de l’univers rodoredià. Manuel Angelon, Pàdua, Balmes.

El carrer Balmes esqueixa en dues meitats l’Eixample del pla Cerdà, dreta i esquerra, i deixa oberta la ferida d’una absència, d’un jardí trencat a bocinets. Un garatge de cotxes gran, gris i lleig, com un núvol de tempesta que emboira la llum del sol, em corferí i em va arrapar per dintre com si totes les ungles del món s’enclavillaren de ràbia. Ja no s’hi senten raucar les granotes al voltant del monument de mossèn Cinto en arribar la nit. Ja no s’hi veu la bandera hissada cada dia en la torratxa. Senzillament, el casal Gurguí no hi és.

La casa tenia dos jardins, l’hort a la banda de darrere amb arbres fruiters, l’altre de més senyor donava la benvinguda des del carrer. El seu avi hi collia flors i les oferia als visitants. El meu iaio també tenia dos hortets: un de tarongers per on corria la corretjola i l’aigua fresca de la sèquia i d’on collia brossa per als conills; l’altre, a la casa de camp, amb tot d’arbres fruiters, verdures i flors. El meu avi, i també mon pare, en arribar la primavera em collien cada dia un pom de roses perfumades. Les roses d’ara no tenen el mateix perfum.

Ella començà a enyorar el seu avi als dotze anys, en el moment just que deixava de respirar per una feridura. Després passaria tota la seua vida amb aquest enyor a la pell i al cor. S’enyorava del seu avi, dels jardins que tots dos coneixien tan bé. A l’exili s’enyorava de Catalunya, de la llengua. S’enyorava com els soldats del conte “Aquella paret, aquella mimosa”, com les plantes sense terra. Ella també era una planta sense terra però amb arrels.

Al barri del Farró, a sant Gervasi, encara hi ha cases amb jardins i reixats historiats amb dates i filigranes de ferro. Encara miolen gats. Altres però han emmudit en jardins oblidats, en jardins trencats.

Baixàvem per les antigues rieres, com baixava l’aigua des del Tibidabo cap a Barcelona a tocar de mar i com també ho feia el tramvia des de la plaça Molina fins la plaça de Catalunya. Via Augusta, el breu col•legi de Lourdes amb el seu pati florit, el cinema Bosc on descobrí la màgia d’uns altres jardins. Carrer de Montseny, i envoltada de joies, la plaça del Diamant.

Baixàvem de la mà d’Aloma fins a ciutat vella. La terrassa de l’hotel Colon, l’Imperial, el periòdic la Rambla, el despatx d’Andreu Nin, la manifestació al carrer de la Canuda. L’Ateneu, on fullejàrem el llibre de l’editorial Proa que amb tanta cura havia comprat Aloma en oblidar les cortines, Una mena d’amor. El Liceu, la joieria Bagués. La Casa de la Convalescència, L’IEC, la Fundació Mercè Rodoreda, els seus jardins on hi ha mimoses sempre-en-flor i on les enfiladisses pengen d’emparrats. On creixen uns magraners nanets, entre glicines i llessamins reials.

Tots els jardins evocats, tots els jardins enyorats són bocinets d’aquell jardí trencat on ja no miolen els gats ni rauquen les granotes.