dilluns, 29 de desembre de 2008

Viure cansa



Verrà la morte e avrà i tuoi occhi
Vindrà la mort i tindrà els teus ulls

I la mort vingué. El va mirar amb els ulls amorosits d’una amant enamorada, l’única que no l’abandonaria. Ell l’havia esperada llargament, tota la vida. Els darrers quatre mesos però, l’havia desitjada encara més. Per tal d’alleugerir la cadència feixuga del fracàs es va arraulir a un hotel, a tocar de l’estació di Porta Nuova, des d’on va encetar el darrer viatge.





L’esperava. Esperava la mort. Ell havia escrit al seu dietari: «Tot això fa fàstic. Prou paraules. Un gest. Ja no escriuré més». El seu va ser un gest decidit, el d’un home vençut però valent.

Clogué els ulls amb l’amanyac d’una mirada tendra, transparent. S’emportà el record infinit d’aquell moment i de tants altres. La darrera imatge, en la solitud de la cambra de l’hotel, va ser la de setze tubs de pastilles i un got mig ple d’un líquid que li ajudaria a empassar-se-les una a una. La mort vingué amb els seus ulls i ell els veié reflectits en el vidre del got.

Diumenge, 27 d'agost de 1950 Cesare Pavese s'havia cansat de viure. Un cambrer el va trobar sense vida a l'habitació 346 de l'Albergo Roma, amb una carpeta de poemes dedicats a la dona que va arribar un març, a la dona dels ulls color d'avellana.




Per tutti la morte ha uno sguardo
La mort per tothom té un esguard


Pense en Pavese i també en Ferrater. Pense en d’altres poetes ofegats en un existencialisme dolorós i em pregunte quin esguard tingué la mort per a cadascun d’ells.

Fa dies que el vers m’insisteix porfidiós. Vindrà la mort i tindrà els teus ulls. Aquesta rotunda certesa de saber quina seria la mirada de la seua mort, la de la seua estimada, m’empaita. Em pregunte quin esguard tindrà per a mi.

Pense en Pavese però també en Estellés: Vindrà la mort, i jo no seré al llit.

3 comentaris :

Príncep de les milotxes ha dit...

Pensar, pensar, pensa el que vulgues, però viu. No t'amoïnes que et trucarà a la porta, tan si et ve de gust, com si no. Per altra banda, no deixe de veure-la com una mort romàntica, la d'aquests dos autors.Ara tots parlem, veus... Ja saps que vaig viure a Reus durant un curs escolar i passejava pels carrers d'en Ferrater. I més d'una vegada vaig voler contestar-me el perquè de les bosses de plàstic d'ell mateix; ni el Xavier Amorós,ni el Joaquim Mallafré, ningú el vaig sentir parlar, ni dir mai res d'aquest tema. Era un tema massa personal i no voldrien fer comentaris.
Però viure ara, en els temps que corren, hom ha de tenir un parell d'esperances de "la pota el matxo", no creus?
Una abraçada càlida, sense fredor de mort.

Àlex Andrés ha dit...

A mi m'ha fet recordar un altre poema del Palau i Fabre (que vaig sentir per primera vegada en boca de la inefable bego en una de les reunions de la filial de la paraula al Clot del Moro):

Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.
La tinta m'empastifa els dits, les venes...
-He deixat al paper tota la sang.

¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure
la polpa del fruit d'or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
l'arbre i el vent sinó en el vent d'un arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?
La resta són paraules...
Res no sabré ja escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
Els mots se'm moren a dins
i jo visc en les coses.

I ara que torne a rellegir aquest poema, evoque l'Alberto Caeiro.

Olga ha dit...

Vindrà la mort i tindrà els teus ulls

Aquets vers és un dels meus preferits, abasta tot l’amor i desamor que hom pot sentir.

El centenari del naixement de Pavese s’ha esmunyit discretament, com ho va fer la seua vida i la seua mort. La coincidència amb el de Rodoreda, feliçment abassegador, no ha ajudat a la memòria.
Ambdos autors comparteixen quelcom més que una data (ell, el nou del nou; ella el deu del deu del mateix any): la modernitat, la sensibilitat, el desamor, el turment, l’exili, l’obra pòstuma i fins i tot la frase “Tot això fa fàstic”.

Un poema porta a un altre, Pavese, Ferrater, Estellés, Palau i Fabre, Pessoa... cosits pel fil tel•lúric del temps i de l’amor.

Gràcies Príncep i Àlex pels vostres comentaris il·lustrats.